Els desnonaments sense avís previ creixen a Barcelona
Només un acord in extremis pot impedir que una nena i la seva mare, en espera d’un pis social, protagonitzin el pròxim desallotjament
Per als milers d’afectats per la crisi de l’habitatge, només hi ha una cosa pitjor que un desnonament: un desnonament amb data oberta, és a dir, que es pot executar en qualsevol moment i sense avís previ. En aquesta situació es troba des d’abans-d’ahir Jessica Blanco, de 38 anys, i la seva filla, de quatre. Potser en aquest precís moment, a la línia 11 d’aquesta crònica, estiguin a punt de perdre la seva casa, al carrer Còrsega, cantonada passeig Sant Joan. El mateix li va passar a una dona, mare d’un nen de nou anys i embarassada de nou mesos, també víctima d’un desnonament obert el 16 de juny a Sants: després d’acompanyar el fill a l’escola, es va trobar amb la comitiva judicial i les seves pertinences al carrer.
Els desnonaments continuen sent una realitat a la Barcelona de l’alcaldessa Ada Colau, que va fer el salt a la política des de la campanya Stop Desallotjaments i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Cada setmana entre 40 i 50 famílies són expulsades de les seves llars, segons la mateixa PAH, que esgrimeix dades oficials del Consell General del Poder Judicial. La immensa majoria dels casos ja no són per impagament de la hipoteca, sinó per retards en les mensualitats del lloguer. Pocs llançaments, tot i això, es fan al primer intent.
La presència de veïns, amics, familiars i activistes sol dissuadir els responsables de l’operació, de la qual els afectats s’assabenten per les notificacions del jutjat. Però els jutges tenen un sistema d’impedir que la comitiva judicial trobi resistència en la seva pròxima visita i cada cop el fan servir més: els desnonaments oberts, com el de Jessica Blanco i la seva filla. La dona, separada i a l’atur, va saber que el jutjat donava llum verda al desnonament a partir de mitjans d’aquesta setmana. Ja no es podrà repetir la història dels dos intents previs, el juny i l’octubre, quan va poder avisar amb anterioritat les amigues de l’escola
Una víctima d’aquesta espasa de Dàmocles: “Qualsevol soroll m’espanta perquè em penso que ja arriben”
de la seva filla, la PAH, els denominats iaioflautes i dirigents veïnals. Aquest heterogeni i pacífic grup va impedir els dos primers conats de desnonament, però no ho tornarà a fer perquè no pot estar sempre de guàrdia.
“Estic destrossada. Tinc insomni i necessito calmants. Em fa por sortir a comprar o portar la petita a classe. Qualsevol soroll em sobresalta. ‘Ja són aquí, ja han arribat’, penso”. La Jessica és filla de l’històric programador cultural de la sala Sidecar, Quim Blanco, que va morir l’any passat d’un càncer en aquest pis, al qual ella i la seva filla es van traslladar per cuidar-lo. Quan el pare va morir, va intentar infructuosament que la immobiliària li subrogués el contracte de lloguer.
Llavors encara podia pagar les mensualitats perquè cobrava una ajuda per cuidar el pare, que ja va deixar de percebre, i el subsidi de l’atur, que se li acabarà aquest mes. Després els impagaments es van acumular. L’Ajuntament li ha promès un pis de 45 m2, però fins al 4 de desembre no estarà llest. Mare i filla, amb informes mèdics que alerten d’“un greu risc de trastorn posttraumàtic”, estan en llista d’espera per a un habitatge social des de fa mig any. La immobiliària va dir ahir que intentarà arribar a un acord perquè continuïn al pis fins que tinguin les claus de la seva nova casa.