Quant val ‘La Gioconda’?

La venda del Leonardo ha sobrepassat totes les previsions. No era d’estranyar la cara de satisfacció de Jussi Pylkkänen, president de Christie’s i subhastador estrella, quan als 255 milions va fer una pausa i va afirmar que s’estava vivint un moment històric. Encara faltava la sorpresa final que el portaria unes puges més tard a sentir una oferta de 383 milions d’euros del seu col·lega Alex Rotter, que parlava en nom d’un tercer al telèfon que desembutxacarà la quantitat final de 383 milions (amb el buyer’s premium) per Salvator Mundi, una pintura autentificada com a Leonardo Da Vinci, i que ha pulveritzat l’anterior rècord, de Les femmes d’Alger, de Picasso, que el 2015 també es va vendre a Christie’s per 152 milions d’euros.

Sabíem que l’obra estava venuda perquè havia transcendit que sortia amb garantia. La gran incògnita era quin preu aconseguiria, perquè tenia poques obres com a referència per ser taxada. El preu només te’l facilitaven si eres candidat a comprar-lo, però feia dies que corria en el sector la xifra de 85 milions d’euros. La casa de subhastes no volia que eclipsés la resta de lots que sortien a les subhastes de tardor de Nova York, però era evident que era la peça estrella i tothom hi tenia els ulls posats. Als possibles compradors se’ls demanava excepcionalment que es registressin amb una paleta especial vermella per prendre part en la venda.

Aquesta obra no ha fet més que confirmar el que ja sabíem del moment actual del mercat de l’art. El mercat està robust i té la potència per comprar grans obres, però han de ser molt bones i han de sortir a preu, o molt excepcionals, com aquest Leonardo, que a més té una història fascinant al darrere. Venuda fa 50 anys per 45 lliures, un passat Royal, desapareguda del 1763 al 1900, forma part d’un dels grans embolics judicials del mercat de l’art, amb un oligarca rus implicat, Dmitri Ribolovlev, que es calcula que amb aquesta venda deu haver guanyat uns 300 milions.

Algunes consideracions que voldria destacar és que el preu és en certa manera relatiu: podia ser menys i podia ser molt més, perquè l’obra és única. Era l’últim Leonardo en mans privades, i no hi ha res que sembli indicar que en molts anys en torni a sortir cap a la venda. En canvi, hi ha més Basquiats a la venda, com el que va arribar a 93,4 milions d’euros fa uns mesos.

Per altra banda, el mercat l’ha acabat de consagrar, però qui la va ratificar va ser la National Gallery incloent-la el 2011 a l’exposició Leonardo da Vinci: Painter at the Court of Milan.

Sorprenentment, l’obra ha sortit en una subhasta de contemporani, cosa que qüestiona l’interès pel mercat d’Old Masters, que no s’acaba de reactivar. Christie’s ha justificat treure-la en una evening sale de postwar & contemporary dient que és perquè és aquí on es focalitza ara tota l’atenció.

Més enllà de l’espectacle en què es converteixen aquestes subhastes, el preu passarà com una anècdota. Atès que sabem que pocs museus al món es poden gastar aquesta quantitat de diners, esperem que la compra d’aquesta obra no hagi estat fruit d’una inversió especulativa i, al marge de qui l’hagi comprat, acabi en un museu o fundació que l’exhibeixi públicament, perquè la seva màgia, l’espiritualitat que respira, pugui ser gaudida per tots.

A aquestes altures, només ens falta una última pregunta: què val, aleshores, La Gioconda?