Preguntes invasives
Mireia Garolera, l’eficaç i competent corresponsal de RAC1 a Madrid, parlava fa uns dies al programa Via lliure de les preguntes invasives. De com, en nom d’una mal entesa confiança col·loquial, cada vegada és més habitual que et preguntin coses que en altres temps es mantenien en l’àmbit de la privacitat. Garolera posava l’exemple de preguntar pel sou o pel preu del lloguer i descrivia amb encert la falta de pudor de molts interlocutors. Estirant aquest fil, tots hem constatat com una de les conseqüències de la inflamació política i la seva interferència en la nostra vida quotidiana és que, sense cap pudor, se’ns pregunti quina és la nostra posició en el conflicte. En un àmbit privat cadascú troba la manera d’escapolir-se d’aquesta pressió sobrevinguda i gestiona com pot la incòmoda sensació que Garolera adjectivava com a invasiva.
Però el més sorprenent és que aquest símptoma de mala educació no s’ha limitat a les converses privades sinó que s’ha estès als mitjans de comunicació. Gairebé per sistema, la majoria d’entrevistats en ràdios i televisions han estat sotmesos a preguntes sobre el procés, especialment a les emissores i cadenes catalanes que, legítimament, simpatitzen amb el procés. Com que no pot ser que tot sigui causat per una epidèmia de mala educació, és lícit conjecturar que, en un ambient mediàtic en què el valor més immediat, segur i barat és la declaració tempestiva o intempestiva, qualsevol opinió sobre el procés suma. Si la resposta és de suport, s’afegeix a la inèrcia combativa de la causa. Si és de rebuig, en canvi, pot transformar-se en blanc d’aquesta bilis recreativa que, de linxament en linxament, ha caracteritzat la part més contaminada del nostre espai comunicatiu, sobretot quan aquest procediment ha començat a funcionar en les dues direccions.
En la fase inicial d’aquest vici públic probablement hi havia una intenció militant però, en la pràctica, s’ha acabat mecanitzant fins a preguntar a entrevistats que no tenen res a veure amb la política. Un tennista, un jugador de bàsquet, un motorista, un bisbe, un cuiner, un cantant indígena o estranger, una ballarina o un oncòleg, tots s’han de sotmetre a la pregunta invasiva. I aquesta interferència no es conforma amb l’àmbit de les converses públiques i privades sinó que té una encarnació molt visible en l’exposició de banderes. De cop i volta descobreixo el patriotisme de molts veïns que s’enorgulleixen de penjar estelades o banderes espanyoles als balcons, terrasses i finestres. ¿Ens aporta res saber-ho? Jo diria que no, i que l’espai de convivència tolerant (o indiferent, perquè a casa nostra sovint es disfressa de tolerància el que només és indiferència) dels temps en què no calia significar-se a través de banderes era menys crispat que l’actual. Per sort sempre compto la quantitat de finestres i balcons sense cap bandera i m’adono que són una immensa, discreta i irrellevant majoria.
Gran part dels entrevistats en ràdios i televisions han estat sotmesos a preguntes sobre el procés