Es diu Méndez

Staatskapelle Weimar Solista: Viviane Hagner, violí Direcció: Antonio Méndez Lloc i data: Temporada Ibercamera. L’Auditori (13/XI/2017)

Cal reconèixer que de tant en tant els grans cicles ofereixen bones sorpreses, a més de concerts la majoria de vegades molt agradables. Així ha estat amb aquesta confirmació en directe de la vàlua del molt jove director Antonio Méndez (Palma, 1984), que per primer cop es presenta a Barcelona. En aquesta ocasió amb una orquestra que, avalada per una llarga història des de temps cortesans (és de les més antigues d’Europa), té molt bona presència. El programa va proposar en la primera part el Concert per a violí de Beethoven amb la jove Viviane Hagner, que ens va deixar una versió subtil, de sonoritats tènues a què l’orquestra es va adaptar amb comoditat i eficàcia sobretot en les dinàmiques més suaus, i cantant amb musicalitat els temes. Hagner va deixar veure un so límpid, amb vibrato i dinàmiques molt acurats, en una prodigiosa cadència que uneix virtuosisme (és una de les obres veritablement difícils) i bon gust, a més de cuidar els diàlegs amb el vent i l’orquestra. Vaig tenir la impressió que hi va haver –especialment en el Larghetto– una simbiosi singular en aquest concert entre solista, orquestra-director i públic, ja que el silenci durant molts moments de l’obra va ser sorprenent.

La tasca de Méndez en el Beethoven va ser molt cuidada, i ja va deixar veure trets d’un treball que vol posar-se a les tripes de l’orquestra. Una cosa que amb l’opulència instrumental de la Simfonia núm. 2 de Rakhmàninov que va seguir va ser molt més evident i amb resultat admirable. Disposa d’un gest privilegiat, natural i precís alhora, que deixa llibertat i estimula; segur, sap gaudir i expressar musicalitat sense efectismes. Va dirigir de memòria aquesta partitura complexa incidint en la claredat i l’equilibri, especialment en el segon moviment temàtic. No és una obra fàcil per mantenir la tensió, l’atenció i l’interès, atesa la densitat i complexitat, i la versió va disposar de bona intensitat expressiva, sense excessos efectistes. És clar que estem davant de qui pot arribar a ser un director excel·lent. És un bon moment per als joves espanyols, n’hi ha almenys tres o quatre de la mateixa generació (Gimeno, Heras, Méndez...) que ja treballen amb bones orquestres i resultats per celebrar. Poques vegades hem arribat a aquest nivell.