Una altra litúrgia

Cor de Cambra del Palau Direcció: Lluís Vilamajó Lloc i data: Palau de la Música (12/XI/2017)

El Palau de la Música està oferint –si bé en horaris inusuals (12 h) però benvinguts, sobretot pel contingut– petites joietes poc usuals en el nostre dia a dia, com el recordatori al pare Irineu Segarra de diumenge vinent, o aquest concert del Cor de Cambra –en la seva nova etapa– que ens ocupa.

D’una banda celebrem l’elecció del director Lluís Vilamajó per a aquest concert i per tant l’inusual, complex i encertat repertori que ens va proposar. Les consideracions d’inusual i complex són fàcilment comprensibles, i el d’encertat ve perquè aquestes peces corals que van des de la música renaixentista de Heinrich Isaac, fins a Hermann Schein o Heinrich Schütz, que van sumar l’adustesa germànica a l’escola veneciana en sàvia polifonia, permeten una molt necessària pràctica en aquest gènere.

Va seguir el primer romanticisme de Mendelssohn (Mein Gott...) que exigeix més treball de solistes, i va culminar –ja que a més va ser una de les peces més singulars del programa– amb Aeternam de Bernat Vivancos (Barcelona, 1973), una obra amb gran exigència d’equilibri que va arribar amb cohesió i bon resultat, respectant sense afegitons innecessaris de vibrato la seva “puresa” harmònica i una línia vocal gairebé immaterial que aspira a la transcendència. I a aquesta última dimensió es va sumar sense complexos una molt bona versió de Locus iste i Christus factus de Bruckner en les que van coincidir una expressió eficaç, sentida, basada en una estructura musical conscient i magistral que mostren la dimensió d’aquest catòlic en terres estranyes. Al Bruckner transcendent va seguir el seu contemporani Brahms (Warum ist dones Licht... op. 74/1) en aquell segon romanticisme, coincident en un tractament vocal no aliè al seu Rèquiem, interior, profund i ple d’inquietud.

A les peces del renaixement hi va haver acompanyament d’orgue i violoncel barroc, eficaç en alguns moments en la línia del baix, tot i que ja a Schütz –malgrat la bona feina– era innecessari en la seva insistència en la línia melòdica, contrari a la transparència. El públic va rebre amb gran entusiasme el molt bon treball del cor i solistes, a la sala del Petit Palau feliçment adaptada a la circumstància, fet que prova les mancances de la seva concepció original arquitectònica.