Glòria i misèria de l’escriptor
El autor Direcció: Manuel Martín Cuenca Intèrprets: Javier Gutiérrez, María León, Antonio de la Torre, Adriana Paz, Tenoch Huerta Producció: Espanya. 2017. 112 m. Tragicomèdia.
El talent està sobrevalorat. La idiotesa, no tant. Bona part de l’interès d’El autor resideix en la capacitat que té d’apropar-se a la ximpleria que s’amaga en el suposat talent d’un aspirant a escriptor i, de passada, posar sobre la taula els propis dubtes: els de Martín Cuenca, director del film, sobre el procés de creació.
Fellini va fer el seu 8 1/2 sobre l’angoixa d’un director sense inspiració, i en bona mesura Martín Cuenca afronta aquí, amb to de comèdia i aires de thriller, el mateix assumpte: això que anomenem pomposament el metarrelat. Però com que Martín Cuenca no és Fellini, ni ho vol ser, el resultat és més aviat una comèdia de costums narrada des de la humilitat. On l’humor negre, amb Sevilla i els sevillans al fons, imposa la seva llei.
Es podria dir que El autor és la història d’un idiota explicada per ell mateix. Narra amb traç clar –de vegades massa evident– les tribulacions de l’Álvaro, un escriptor en potència, passant en una notaria. L’Álvaro només viu per alimentar el somni de convertir-se en autor. Incapaç, en realitat, d’afrontar la realitat del foli en blanc. Es podria dir que a l’Álvaro –en mans de l’efectiu, en la insipidesa, Javier Gutiérrez– ni tan sols li agrada escriure. El que vol és triomfar; triomfar com ha fet la seva dona (Maria León) que, ella sí, sense tant taller ni tant curs d’escriptura, sense saber el que és un workshop ni acostar-se mai de la vida a una conferència motivacional TED, un dia es va asseure a escriure i li ha sortit una novel·la que es ven bé –molt bé– a El Corte Inglés.
Efectivament, el punt de partida de tot l’assumpte és la paròdia. La paròdia del talent que sorgeix del no-res i la paròdia del fracàs que és el resultat de l’esforç continuat. També, de la crueltat i el sadisme d’un professor –Antonio de la Torre, un habitual amb Martín Cuenca– que s’acarnissa amb el seu avergonyit alumne. Recalcant sense compassió la pretensió i insipidesa de la seva escriptura. Per això l’Álvaro, sense res per explicar, sense imaginació, decideix posar a treballar la vida al seu voltant perquè li expliqui la veritat. La vida dels veïns: la portera de l’edifici, la parella d’emigrants veïns, el militar retirat; grans secundaris tots, d’aquests que per si mateixos incrementen el valor de qualsevol film.
Javier Cercas –autor de l’obra El móvil, en què es basa la pel·lícula– defineix el personatge de l’Álvaro com un tipus “tan heroic com ridícul; còmic i tràgic, alhora, amb un punt diabòlic i angelical”. Aquest personatge, com tot el film de Manuel Martín Cuenca, és això en realitat. I és més: és la crònica d’un creador com el mateix director, un creador amb veu pròpia, enfrontat als seus propis dimonis. No és 8 1/2, no. Però és 7, almenys. O 7 1/2.