Se’ns fan grans
Quan teníem 17 anys, tirant a 18, una entrenadora holandesa que a peu de la piscina fumava tabac negre i s’hidratava amb Anís del Mono ens va advertir que ja érem grans per a la natació sincronitzada. Sí, velles en el nostre últim any de júniors. Llavors, en una època en què els seleccionadors de waterpolo també solien ser estrangers però insultaven en el castellà més castís, els qui no aconseguien entendre les seves instruccions a la primera (dir “sou unes nenes” o “colla de mariques” aleshores no era motiu de denúncia sinó una invitació a millorar), la vida esportiva en general expirava a la vintena i només els més obstinats (o becats, o de bona família) l’ajornaven fins passats els 25.
Esclar que hi va haver campions insòlits que van trencar totes les estadístiques, però casos com el de l’australià Ken Rosewall, que va guanyar l’Open d’Austràlia el 1972 amb 37 anys i dos mesos, eren estranys. Una raresa enorme. Ara, per fortuna (o no, cadascú sap les seves coses), tot ha canviat. Ha pujat l’esperança de vida, els entrenaments es fan a mida i amb cap, i preveure les lesions i sobretot superar-les com més aviat millor comença a ser norma, de manera que la gesta de Jimmy Connors, semifinalista de l’US Open amb 39, va camí de ser el pa de cada dia.
Ja no és notícia veure els que són a la trentena desafiant les lleis biològiques més essencials i en aquests dies de Masters l’ídol és Roger Federer, que amb 36 anys continua sent l’experiència religiosa que va extasiar Wallace. Igual que Murray, que, alleujat del maluc, torna a semblar un nano a la pista als 30. I fins i tot Nadal, de 31, continua sent un monstre malgrat el martiri a què l’està sotmetent el tendó de la ròtula del genoll dret. Així tots, fins i tot les que ja ens sentíem velles des d’abans
Ja ens decantàvem per creure que sí, que els 40 seran els 20 d’abans i que els 80 aviat seran els nous 60...
d’arribar a la majoria d’edat, ens decantem per creure que sí, que els 40 seran els 20 d’abans i que els 80 seran aviat els nous 60.
Si no fos perquè el cos no sempre acompanya (i els genolls, les lumbàlgies i aquelles arrugues que ja no enganyen ningú) molts prendríem ara Andre Agassi per un boig. Al seu llibre de Pulitzer es va atrevir a dir que quan va deixar la competició als 36 ja se sentia com si en tingués 96. Explicava que córrer, saltar, aterrar amb força i picar tant la pilota durant tres dècades li ha passat factura. I que gairebé totes les nits ell, l’ídol que va deixar de ser-ho quan va revelar a més que la seva perruca secreta li va impedir guanyar Roland Garros el 1990, abandona diàriament el llit matrimonial per alleujar els seus terribles mals d’esquena a terra... No vull ni imaginar com ni on dormiran a la seva edat (el marit de l’Steffi Graf ja té 47 anys) els campions d’aquesta nova era en què l’alta competició podria acabar sent territori dels que en castellà anomenen cuarentones. Perdó, volia dir cuarentañeros.