On ha quedat l’ànima?
Joan Montes interpreta que el Barça del present viu aliè al compromís
Abans no era així. Abans, l’aficionat recitava d’una tirada el quintet del Barça de bàsquet.
Els jugadors es formaven a la base, i creixien junts fins a configurar un conjunt homogeni, estable i carismàtic. Junts van pujar Solozábal, Epi i Sibilio, per recórrer a alguns llocs comuns.
Qui aguanta el tipus al Barça actual...?
Durant quinze anys, Joan Montes (52) va defensar aquesta filosofia: calia fomentar la pedrera. És el temps que va passar al Barça. Va ser entrenador del primer equip en dos períodes, als noranta i la dècada passada. Va ser ajudant d’Aíto i de Pesic: hi era quan el Barça va guanyar la primera Eurolliga (2003).
I va invertir molts anys a la base. Aquest és l’escenari en què es mou a gust: avui Montes elabora entrenaments didàctics per a bàsquet i futbol a l’escola Fundació Llor, a Sant Boi. D’on va sortir Pau Gasol.
Han passat set anys des que Joan Montes va deixar el Barça. Diu: –El que veig és un equip destrossat, ple de gent nova que va perduda. No hi ha una filosofia, ningú ajuda, i tampoc Navarro, que ja tant se li’n dona. Cada any es canvia tota la plantilla. Arriben jugadors nous. Em fa l’efecte que aquests pregunten als pocs que s’han quedat: ‘Què passarà?’. I que els altres els contesten: ‘No ho sé, l’any passat perdíem’. ‘Ah, doncs d’acord’. Aquest Barça em recorda el Taugrés de Vitòria (avui Baskonia), un club sense cor que fitxava molt i s’ha quedat en poca cosa.
L’últim episodi es va viure dimecres. Va passar a Alemanya. El Barça va malgastar un avantatge de 26 punts. Va acabar perdent. Es va atribuir part del desgavell a la direcció a la pista: els bases. La Vanguardia demanava a Montes la seva opinió sobre Heurtel i Pressey.
Montes interpreta que el problema és molt més profund. Es podria dir que conceptual: –Aquest bàsquet s’està morint. El Barça sempre va ser un equip campió en les categories inferiors. Jo sempre vaig defensar que el primer equip tingués, com a mínim, quatre jugadors de la base. I que si es lesionava un titular, es donés alguna oportunitat al jove.
Diu que en l’època de Pesic (2002-2004) era així:
–És cert que van arribar Jasikevicius, Bodiroga i Fucka. Però també hi havia Rodrigo de la Fuente, Dueñas, Alzamora o Nacho Martín. El que passa és que anys més tard van venir Ivanovic i Savic (2005), i llavors tota aquella filosofia de la pedrera, dels jugadors locals, es va anar desvirtuant.
Explica que el 2008, quan va marxar Ivanovic, la directiva del club li va anar a demanar consell:
–Li vaig dir a Francesc Solanellas (director general de les seccions del Barça) que la Masia havia creat Xavi i Iniesta, i que el bàsquet havia de seguir aquesta via. Per a la direcció tècnica vaig proposar els noms de Solozábal, Quim Costa i Creus: gent de la casa. Solozábal va dir que no. Es va descartar Costa. Va arribar Creus. També els vaig proposar de recuperar Navarro, que se n’havia anat a l’NBA, Víctor Sada i Marc Gasol. I portar Ricky Rubio. No vam poder fitxar Marc Gasol perquè el seu preu s’havia disparat. Però amb aquells elements, més Mickeal, es va gestar una gran plantilla. El que passa és que després se’ls va escapar de les mans. –¿...? –Es va guanyar la segona Eurolliga (2010) i es van tornar a exigir resultats immediats. Van entrar els representants, volien moure els jugadors... Si fallava un base, portaven Oleson. Van començar a donar l’esquena a la pedrera. L’hi vaig anar a dir a Joan Creus i aleshores van començar els meus problemes. –Vostè va marxar. –Van dir no sé què de canvi d’aires. Però ara els jugadors joves no creuen en el projecte. On és Abrines? I Todorovic? Tots dos se n’han anat, oi?