“Vam combregar amagats a la cova i vam cantar a la llum”
Tinc 59 anys: estic pioc, però a l’Iraq em recuperaré. Vaig néixer a Alep, on el meu avi havia fugit del genocidi otomà. La violència engendra violència: només el diàleg posa fi al conflicte. Si no acordem una solució per a l’Orient Mitjà, acabarà en guer
U n grup de cristians ens vam escapolir del control de l’Estat Islàmic i en una de les coves del monestir vaig celebrar missa.
Missa a les catacumbes?
Igual que els cristians que van fundar aquesta comunitat d’Al-Qaryatayn amb sant Tomàs fa 2.000 anys. Alguns ploraven quan van combregar i ens vam poder reunir després de mesos de captiveri i d’haver d’estar amagats per pregar.
I vostè?
Hi va haver un moment que vaig connectar amb el sentit de la nostra fe d’una manera que no oblidaré. Ens vam donar la pau i vam cantar tots plegats.
Què cantaven?
L’Himne a la llum dels primers cristians siríacs. Recordi que Síria va ser la primera comunitat de la cristiandat. Les velles paraules van ressonar en la foscor amb un nou sentit.
No els feia por que els sentissin?
Sabíem que si els nostres guardians ens descobrien ens degollarien sense pietat, però vam continuar cantant. La llum de l’himne ho va inundar tot i la vam sentir dins nostre.
Per què es va fer capellà?
El meu avi va fugir de Mardin, per fugir de la
matança i armenis de desenes a mans de dels milers otomans de cristians el 1914. sirians
El genocidi armeni?
Sí, i ens vam establir a Alep. Jo sempre em vaig voler ordenar i vaig estudiar al seminari de Beirut. Després vaig conèixer el jesuïta Paolo Dall’Oglio i vam treballar junts per restaurar el monestir de Mar Musa.
En què va treballar amb Dall’Oglio?
Dall’Oglio es va enfrontar al règim d’Assad i va ser segrestat per l’Estat Islàmic, però no va deixar mai de lluitar pel diàleg i jo el vaig seguir llavors i encara el segueixo en aquella lluita.
Tant de bo continuï viu en algun lloc.
L’any 2000 el nostre bisbe em va demanar que anés a restaurar el monestir de Mar Elian i vam establir allà una comunitat de vuit monjos i sacerdots compromesos també amb el diàleg entre musulmans i cristians.
Però va començar la guerra.
Al principi, el 70% dels sirians que eren sunnites es van rebel·lar contra el 10% alauita que donava suport al règim autoritari d’Assad i van utilitzar les mesquites per oposar-s’hi. Llavors era una guerra civil siriana entre les milícies rebels i l’exèrcit de Damasc.
I els cristians?
Al principi érem el 10% de la població; avui
amb ajudar prou els feines altres. no També som ni hi el havia 2%. Vam altres decidir minories: els drusos i els kurds. A partir del 2012, la guerra es va internacionalitzar.
Com la van patir al monestir?
Es van unir a la guerra combatents gihadistes de tot el món i de Hizbul·lah i de l’exèrcit iranià per reforçar el bàndol alauita. I els russos i americans. I al monestir van arribar més de 20.000 refugiats. Majoritàriament, sunnites.
I els de l’Estat Islàmic o Daeix?
Es van enfrontar al règim i als altres bàndols sunnites alhora. Va ser un horror i un caos.
I vostès?
Vam seguir sota control del règim ajudant els refugiats amb donatius de cristians de tot Europa. Mesos després l’Estat Islàmic va prendre Al-Raqqa. I el 21 de maig del 2015 els seus milicians van arribar al monestir en motos i em van dur a una barraca a prop d’Al-Raqqa.
Com el van tractar?
Em van sotmetre a un simulacre de decapitació perquè abjurés del cristianisme.
Què va fer vostè?
Déu m’ha donat dues virtuts: la del silenci i l’amabilitat. Em repetia “Estimeu els vostres enemics”. I em deia missa a mi mateix per sobreviure. El 4 d’agost l’Estat Islàmic va aconseguir el control de la meva parròquia i el monestir a Al-Qaryatayn. Tots, començant pels milers de musulmans, van fugir en massa.
Qui va quedar?
Les dones, els nens, els coixos... I jo, perquè em van deixar anar després de 84 dies de captiveri i em van deixar amb aquells germans. Van saltar d’alegria quan em van veure. Si jo havia sobreviscut, van pensar que era un senyal del cel i que ells també sobreviurien.
Com vivien vostès?
Estàvem vaig fer aquella confinats, missa però a resistíem. les catacumbes. I en arribar Uns dies després va aparèixer un Range Rover enorme amb homes armats. Eren enviats d’AlBaghdadi i em volien veure.
El líder de l’Estat Islàmic?
El capitost em va dir que Al-Baghdadi havia estudiat per a nosaltres quatre opcions: assassinar els homes i quedar-se les dones i nens d’esclaus; esclavitzar-nos a tots; demanar rescats per tots i matar els que no n’obtinguessin o donar-nos el mannà, el perdó de Déu.
Vostè què esperava que fes?
Ens van donar un perdó que en realitat va ser una mitja condemna a mort lenta, perquè ens obligaven a quedar-nos a les cases sota els bombardejos continus. I molts van morir. Però abans que se n’anessin els vaig preguntar per què ens perdonaven.
Era un mig perdó.
Em va dir que perquè els cristians no havíem aixecat les armes contra ells. I jo vull pensar que aquella explicació és també la que ens traurà de la guerra mitjançant el diàleg. Aquest és l’únic camí, perquè ningú no arriba a la pau veritable per la violència.