As de l’esport blanc
Manolo Orantes va trobar en el tennis l’oportunitat d’abandonar una vida humil que va obligar la seva família a anar-se’n d’Andalusia per instal·lar-se a les barraques del barri del Carmel a Barcelona. De criatura va fer d’aplegapilotes al club de tennis La Salut i d’adolescent va començar a acumular títols després de competir en pistes de mig món.
“És important guanyar allò que persegueixes perquè això et dona satisfacció”, reflexiona per a aquest diari. Ara que està jubilat, viatja i gaudeix dels seus fills, encara que no deixa d’implicar-se en l’esport blanc, sigui des del club Bonasport que va fundar el 1986 o en el Tennis Barcelona, on ens ha citat. Acabat d’operar de maluc, es passeja amb una crossa i saluda els presents amb el seu característic somriure.
El tennista va néixer a Granada el 1949. Té dos germans grans. La seva mare va morir quan tenia sis mesos i el 1951 la família –amb els avis i els oncles– es va traslladar a Barcelona. “Vam patir una vida complicada, però amb els amics del barri jugàvem a futbol, a fet i a amagar, i formàvem bandes per lluitar”. Va ser gràcies a aquests amics que es va acostar al club de tennis La Salut on pagaven vuit pessetes a l’hora per recollir pilotes. Els diners que guanyava, de vegades seixanta pessetes al dia, els donava a casa. L’afició per la raqueta va ser immediata. Recorda els primers professors de tennis, Manuel Rincón i Pedro Mora amb qui improvisava petites pistes al carrer. Més tard el va promocionar en la seva carrera.
Quan Manolo tenia dotze anys, un oncle va poder accedir a un pis a l’Hospitalet i la família se’n va anar del Carmel. El pare ja no estava amb ells perquè feia anys que s’havia tornat a casar. Va poder entrar en la residència Blume per a esportistes, on va estudiar. El tennista és esquerrà, encara que escriu i menja amb la mà dreta perquè abans a l’escola no permetien utilitzar la contrària. “Els esquerrans no ho sabem però els altres tennistes ens diuen que tenim avantatge en el joc perquè despistem en les estratègies”. Entre les competicions en què ha participat recorda les primeres: el campionat del món júnior a Miami. “Tenia setze anys, tan sols havia jugat a Montecarlo i de sobte veure’m allà durant tres mesos, sense gairebé parlar anglès, a casa d’una família nordamericana va ser sorprenent”.
També ocupen un lloc especial els seus tres trofeus Godó a partir del 1969. “Aquells partits eren emocionants, a més venien jugadors internacionals, era com un Wimbledon”. En una d’aquestes ocasions va derrotar Manolo Santana, que era el seu ídol en aquell moment. “Formava part d’una generació més gran al costat d’Andrés Gimeno i per a mi va ser una trobada molt especial”. Finalment, Orantes destaca l’Open dels Estats Units que va guanyar el 1975. A l’octubre va ser rebut pel cap de l’Estat, Francisco Franco, que moriria al cap d’un mes. “Al desembre estava jugant a Estocolm i vaig rebre una carta anònima amb una foto d’aquella audiència en la qual m’havien dibuixat l’esvàstica als ulls i m’ho vaig passar molt malament”.
A l’estranger va obtenir una imatge diferent tant dels exiliats espanyols com dels països comunistes on jugava. El 1966, a Sud-àfrica, li va causar impressió l’apartheid. “Feien fora els negres de la ciutat a la nit i a les pistes, durant els partits, els tenien segregats en una petita grada situada a dalt de tot”.
En un caràcter forjat a si mateix és fàcil endevinar la tossuderia i determinació, “encara que crec que hauria d’escoltar més els altres i analitzar-ho tot perquè sempre penso que tinc raó”. No es considera egoista i aposta perquè tothom tingui les seves oportunitats. “Em sap greu que els joves ho tinguin pitjor que nosaltres, ens falta una millor redistribució”. Al món del tennis, on hi ha molts interessos extraesportius, Manolo Orantes ha intentat fer les coses bé, que ningú no s’aprofiti de ningú. Ell es va retirar als 34 anys, va tenir problemes de lesions i intervencions, però continua agafant la raqueta de tant en tant, i diu que se sent igual de feliç al Carmel i a la Diagonal.
El jugador està jubilat, li agrada viatjar, gaudir dels fills i no ha perdut la passió pel tennis