La primavera a París

Francesc-Marc Álvaro escriu sobre el cinquantenari del Maig francès: “El 68 és un dels mites fundacionals de la postmodernitat i, com a tal, acostumem a tornar-hi amb una barreja de curiositat, mandra i religiositat. De fet, les ombres del Maig serveixen per palpar-nos la fe –més o menys forta– en algunes idees i algunes actituds. El ritual s’ha anat repetint cada dècada, des del 1978”.

Aviat farà cinquanta anys del Maig francès. Les commemoracions són sempre una excusa per parlar del present i un exercici de constant i periòdica reescriptura dels mites. El 68 és un dels mites fundacionals de la postmodernitat i, com a tal, acostumem a tornar-hi amb una barreja de curiositat, mandra i religiositat. De fet, les ombres de Maig serveixen per palparnos la fe –més o menys forta– en algunes idees i algunes actituds. El ritual s’ha anat repetint cada dècada, des del 1978, i sempre hi afegim la sal i el pebre que l’actualitat ens proporciona, alhora que aprofitem per jeure al divan del psicoanalista de torn. Què relaciona aquell 1968 amb el nostre 2018?

Víctor Mora va escriure un llibre-reportatge sobre aquells dies a París, que va publicar-se pocs mesos després dels esdeveniments, però la censura franquista va segrestar i va guillotinar –un verb més escaient que mai– tota l’edició. Molt després, l’any 2003, aquell testimoni de primera mà es va tornar a editar sota el títol Maig del 68 a París. El pare del Capitán Trueno hi fa un retrat precís de la societat dins la qual va fer explosió aquella revolta: “El français moyen del 1968 té un automòbil (comprat nou o d’ocasió), televisor, frigorífic, sovint una caseta als afores, de propietat o llogada; treballa més de 40 hores a la setmana, gaudeix d’una mica més de 30 dies de vacances l’any (les passa practicant esports d’hivern i a la platja) i considera un honor dir: ‘Je ne fais pas de politique!’ Es vol, doncs, apolític, i fa gala de dedicar-se exclusivament als seus afers particulars, apareixent-li la política com un món reservat a d’altres, un món boirós on totes les brutícies són possibles i on, finalment, no s’adoba mai res. Ell, en tot cas, té la sensació –més o menys precisa– que no pot influir-hi. I quan vota –si vota–, ho fa –llevat d’excepcions- més sota la pressió dels mitjans de comunicació social, els amics, els veïns, etcètera, que per un esperit de participació conscient”.

Mora –que també va aprofitar aquella experiència per escriure la novel·la París flashback– descriu en poques paraules l’ambient despolititzat dels pares dels universitaris que van sortir al carrer. Una despolitització que provenia del progrés assolit gràcies a la conjunció de democràcia, societat de consum, Estat de benestar i accés a l’ensenyament superior dels fills de la classe treballadora. Tot funcionava aparentment bé, però la República s’havia fossilitzat. Per als joves espanyols, el problema era un altre, esclar: aquí governava Franco i la despolitització responia a una deliberada acció de la dictadura per extirpar tota mena de consciència crítica, sobretot en la puixant classe mitjana.

En el context francès, el jovent va veure clar que calia sacsejar la vida pública per alliberar també les vides privades, Allò públic i allò privat formaven un tot indissociable en els discursos dels líders estudiantils. La ciutadania jove no volia ser només administrada, volia participar i redibuixar el terreny de joc. La democràcia era una carcassa buida en mans de mascles blancs i vells que no comprenien que –com havia començat a cantar quatre anys abans Bob Dylan– els temps estaven canviant. Les dones, els negres, els joves eren nous actors socials, els que havien obeït en silenci prenien la paraula. Això va acabar interessant també d’altres que estaven inicialment lluny d’aquest relat, com els obrers joves, que van adonar-se que el vell sindicalisme era una cotilla inservible.

André Glucksmann fixa la qüestió: “El 1968 un sentiment insòlit domina: la història depèn dels ciutadans. Washington i Moscou no decidiran més el destí d’Europa. És el principi de la fi de la guerra freda dins els caps. La crisi fa de despertador d’un continent a penes cicatritzat, capaç a la fi d’assumir el seu propi destí”. Mig segle després, la història depèn encara més dels ciutadans, ara ja ho sap tothom, fins i tot aquells que titllen de “populista” qualsevol moviment que no respongui als interessos i equilibris establerts. Es tracta de decidir tot allò que ens afecta i de saber quina història volem protagonitzar. Abans, la història ens passava per sobre. Ara tenim l’aspiració de cooperar en l’escriptura del gran guió, oi? Però el destí del Vell Continent és incert i té gust agredolç. La fossilització que afectava la França del 1968 amenaça seriosament la Unió Europea del 2018. Les paraules i els gestos de la majoria de dirigents europeus limiten al nord amb el cinisme i al sud amb l’imperatiu tecnocràtic. Les polítiques oficials col·lapsen quan el repte exigeix imaginació, coratge i musculatura; només cal pensar en la crisi dels refugiats.

Ara no podem caure en els excessos retòrics de fa cinquanta anys. Estem obligats a una contenció estilística, hem vist com es reciclen moltes utopies. Maig de 68 va ser “corrent d’aire o torbonada, va obrir tots els debats i no n’ha tancat cap”. Glucksmann dixit. Aprofitem el millor llegat d’aquella revolta: prendre la paraula, combatre la resignació. Evitar viure com morts per dins.

Aprofitem el millor llegat d’aquella revolta del Maig del 68: prendre la paraula, combatre la resignació