Lamèrica

Itàlia té un percentatge menor de població estrangera que Espanya i tot i això la societat italiana creu que és víctima d’una invasió.

Itàlia: 5,8 milions d’immigrants censats, 8,3% del total de la població. Espanya: 4,5 milions d’estrangers censats, 9,7% del total de la població.

A Espanya, la immigració amb prou feines és objecte de debat polític, en aquests moments. Hi ha una estranya pau. No hi ha grans batalles electorals sobre l’assumpte, després del fallit experiment del Partit Popular a la ciutat de Badalona. A Itàlia, al contrari, la immigració ha esdevingut una obsessió nacional. Segons un recent estudi de l’institut Eurispes, una majoria d’italians creu que el seu país està sent objecte d’una veritable invasió bàrbara. La percepció subjectiva que els italians tenen de la presència d’estrangers al seu país correspondria a un cens d’immigrants del 16%, el doble del realment existent. Més de la meitat creu que el nombre de musulmans supera el 20% (xifra real: 3%). Què ha passat? L’arribada d’immigrants a Itàlia s’ha produït en circumstàncies molt més dramàtiques que a Espanya. La tempesta mediàtica és constant. Les contradiccions polítiques i morals, molt intenses. D’una banda, el Papa Francesc clamant per la misericòrdia. Per l’altre, una nova generació de demagogs disposats a obtenir rendiment electoral del malestar ciutadà. Al capdavant d’ells, Matteo Salvini, el nou líder de la Lliga Nord, un tipus sense escrúpols que pretén desbordar a Silvio Berlusconi.

Més diferències amb Espanya: una immigració sense el coixí de la llengua comuna. No hi ha factor llatinoamericà a Itàlia. Tot ha estat més dur. Més dramàtic. I algunes vegades, apocalíptic.

El 8 d’agost del 1991 una nau fantasma va arribar al port de Bari, a l’Adriàtic. Era un vell mercant

Itàlia té un percentatge menor d’immigrants que Espanya, però creu que està sent envaïda

albanès que es dedicava al transport de sucre des de Cuba. Aquesta vegada el Vlora portava un altre carregament: vint mil albanesos amuntegats a bord. Itàlia sencera es va quedar amb els ulls com unes taronges quan va veure aquelles imatges a la televisió. Ens envaeixen!

Albània s’havia convertit en un país zombi després de la caiguda del comunisme. Vint mil albanesos havien pres el Vlora a l’assalt mentre descarregava sucre al port de Durrës. Volien anar a Lamérica, aquell país tan proper i tan semblant a Amèrica, del qual tenien notícia per les imatges mig borroses de la RAI que el règim d’Enver Hoxha no aconseguia interferir. (Molts albanesos van aprendre italià intentant veure la RAI entre ratlles i xiulets). Una Itàlia-Lamèrica de dones molt elegants i d’homes amb ulleres fosques que s’empassaven un anell amb el vermut. El director de cinema Gianni Amelio va rodar una pel·lícula sobre els fets de Bari. Es diu Lamèrica.

Molts dels estrangers que han arribat a Itàlia en els últims decennis han estat víctimes d’una gran desgràcia. Han vist enfonsar-se el seu país (Albània, Kosovo, Bòsnia-Herzogovina...), han hagut de fugir d’una guerra (Síria), o han escapat de la fam africana després de jugar-se la vida amb els traficants d’éssers humans a Líbia. Espanya no ha vis-

cut aquests drames amb tanta intensitat, gràcies a l’estabilitat política del Marroc i a una hàbil política d’ajuts a Mauritània, Senegal i el Gabon. Espanya ha esquivat la tragèdia siriana. (Atenció a l’evolució d’Algèria).

Quan el 2011, francesos i britànics van decidir carregar-se el règim del coronel Gaddafi, van trencar el sinuós joc d’equilibris que Roma havia establert amb Trípoli. Gaddafi participava en alguns negocis italians –l’Estat libi va arribar a ser accionista de Fiat– i controlava l’emigració clandestina. Gaddafi coneixia de primera ma alguns coses rellevants sobre el finançament de la política en alguns països europeus. Per això va morir.

Obstruïda la via grecobalcànica, la ruta dels refugiats es va desviar cap a Itàlia a través de la dislocada Líbia. La factura política arriba ara.