“Un heroi ha de ser bell”
Le Pen publica les memòries, un relat narcisista que confirma el seu ideari ultra
Amb gairebé 90 anys, la seva pulsió narcisista no s’apaga. Jean-Marie Le Pen publica avui el primer volum de les seves memòries, Fils de la nation (Fill de la nació), un relat autocomplaent en el qual el fundador del Front Nacional (FN) confirma el seu ideari ultradretà i carrega contra algunes de les seves bèsties negres, des del general Charles de Gaulle a François Mitterrand o Pierre Mendès France.
El llibre, de 400 pàgines, surt en un moment molt sensible, quan falten pocs dies pel congrés de refundació de l’FN a Lilla, al qual el vell líder –oficialment encara president honorari– té vetat assistir per ordre de la seva filla Marine. És una situació dolorosa i humiliant per a Le Pen, “un vell pirata expulsat del seu propi vaixell”, segons el setmanari Le Point. El veterà polític, en una recent entrevista, va alertar la seva filla: “Només podrà trencar els vincles amb mi si se suïcida! És la meva sang la que corre per les seves venes”.
Le Pen té pressa, per tant, en donar la seva visió de si mateix. No vol que ho facin d’altres per ell, i menys encara Marine. El primer lliurament de les seves memòries abraça des de la seva infantesa en un poble de Bretanya, on el seu pare era pescador –i va morir sent ell adolescent, en esclatar una mina que va quedar atrapada a les xarxes–, fins a la creació de l’FN, al 1972, després de fusionar-se amb els neofeixistes d’Ordre Nou. D’aquí a uns mesos es publicarà el segon volum.
La narcisisme és el fil conductor de “les aventures picaresques del petit bretó a la gran França”. Ell, sempre en el centre: valent, fort, guapo i donjoan.
És reveladora la descripció que fa Le Pen de la seva primera trobada amb De Gaulle, el 23 de juliol del 1945, quan tenia 17 anys. Va aconseguir donar la mà al general, entre la multitud entusiasta, a Auray (Bretanya), al costat del seu poble. Li va semblar “hieràtic”, “indiferent” i “lleig”. “No tenia un cap d’heroi –escriu–. Un heroi ha de ser bell, com sant Miquel o el mariscal Pétain. Em vaig sentir de nou decebut”.
El patriarca de l’extrema dreta francesa sí que s’ha considerat sempre atractiu. Segons ell, l’agost de 1944, amb 16 anys, ja va perdre la virginitat “amb una veïna”. Le Pen presumeix de les seves conquestes juvenils, ja fos a la Indoxina o a França. “És cert que estimava les dones –es vanta–. Era gran, fort, ros, d’ulls blaus. Això els agradava a algunes. No veig perquè me n’havia de privar. A més era un amant segur. En aquells temps la píndola no existia. Això era un avantatge fonamental. Les noies ho sabien, perquè parlaven entre elles”.
Entre els seus flirts juvenils, Le Pen esmenta una noia jueva, Lulu Arpels, d’una família de joiers. Aquesta seria la prova, segons ell, que no és antisemita.
Amb tot, no resisteix a la temptació de repetir que la Xoà va ser “un detall anecdòtic de la Segona Guerra Mundial”.
En Fils de la nation, Le Pen reitera les seves conegudes posicions sobre la invasió d’immigrants, un pla preconcebut de “reemplaçament” de la població autòctona. També malparla de la poca afició de les dones franceses a engendrar fills.
De la seva dilatada trajectòria militar, a Indoxina, a Suez i a Algèria, Le Pen no veu res de què avergonyir-se, sinó tot el contrari. En diverses pàgines comenta les tortures de les tropes ocupants a Algèria. Segons ell, “els interrogatoris especials” eren inevitables per obtenir informació i salvar civils. L’exèrcit francès va utilitzar sempre “els mitjans menys violents possibles”. Colpejaven els detinguts, els sotmetien a electroxocs i al suplici de la banyera (per simular que s’ofegaven, com l’infaust waterboarding que va autoritzar George W. Bush, després de l’11-S, amb els presumptes terroristes). Le Pen insisteix, gairebé orgullós, que els francesos, a Algèria, no feien “cap mutilació, res que afectés la integritat física”.
Le Pen, en fi, descriu d’una manera menys heroica la pèrdua del seu ull esquerre. No va ser en una baralla a Alger, el 1958, per defensar un amic, sinó el 1965, durant la campanya presidencial del candidat d’extrema dreta Jean-Louis Tixier-Vignancour. Le Pen muntava l’envelat per a un míting. Es va desenganxar un cable i li va caure a l’ull. Va quedar borni per un incident banal, no per un gest viril.