Procés: segona fase
Fora de Catalunya s’ha produït una desconnexió de l’opinió pública dels esdeveniments catalans. Potser dura fins avui, quan es debaten les propostes que la CUP porta al Parlament, però fins ahir dominava la fredor, ja anunciada per l’últim baròmetre del CIS. Que no us estranyi. Aquest dimarts la notícia era un pacte entre JxCat i ERC per fer president Jordi Sànchez i dimecres la notícia era que es buscava el relleu de Jordi Sànchez. Fa ben poc les declaracions dels líders davant el jutge donaven per morta la via unilateral i ahir la Mesa del Parlament la va tornar a ressuscitar per iniciativa de la CUP, que té pocs escons però suficients per revoltar el pati, com va demostrar quan va forçar la retirada d’Artur Mas. I Carles Puigdemont apareix un matí descartat, i l’endemà revitalitzat i legitimat. I així cada dia des de les eleccions. En espera del que passi avui, l’opinió pública desconnecta per cansament i pura incapacitat de comprensió.
Avui es torna a mirar a Catalunya amb la mateixa o una passió semblant que el 27 d’octubre, quan es va proclamar aquella independència que només va tenir caràcter simbòlic. Si com demana la CUP aquella declaració es reafirma i reitera, caldrà veure com es fa, com es plasma al paper i qui la firma, perquè l’aplicació de l’article 155 no necessita ni decretar-se i es pot aplicar “amb una gradació i intensitat superiors”, com diu Xavier García Albiol; les lleis continuen sent les mateixes i, com s’ha vist, si cal aplicar-les, s’apliquen. Aquesta és la “fortalesa de la democràcia espanyola” que Mariano Rajoy va brandar com una espasa.
Però tampoc no ens precipitem: l’admissió a tràmit de la iniciativa d’un grup o subgrup parlamentari és el fet democràtic, perquè els parlaments hi són per debatre el que proposen els seus membres. I tampoc no pot sorprendre ningú la posició de la CUP, si la fa pública cada dia i per boca de tots els seus dirigents. El fet conflictiu seria que, amb el suport dels altres sobiranistes, es posés en marxa una nova edició del procés. Suposaria el triomf dels qui advoquen per mantenir la tensió, probablement portaria nous agents polítics a Estremera i tornaria a situarnos molt lluny d’una perspectiva de solució. Personalment, començo a veure la segona fase del procés, després d’haver-lo donat per acabat.
En qualsevol cas, la situació, vista des de Madrid, s’assembla força a aquest dibuix: la CUP és el motor descarat de la ruptura amb Espanya i els seus escons tenen el poder de ser clau de la majoria absoluta; els altres dos partits sobiranistes semblen mers deixebles de la seva discreta minoria; l’independentisme perd un important percentatge de seguidors a la societat, segons l’enquesta del CEO, però això no frena, potser accelera, l’aspiració de sobirania; i esperem el ple d’avui per saber si era cert l’optimisme de Rajoy quan va dir “Catalunya està millor”.
Esperem el ple d’avui del Parlament per saber si, com va dir Rajoy, “Catalunya està millor”