La veritat sobre les pensions
Volem saber la veritat. La generació posterior al baby boom , la dels que n’acabem de fer quaranta i la dels que van néixer en els vuitanta, tenim més futur que passat. Amb l’expectativa d’una vida llarga, és fàcil pensar que, almenys, ens queden 30 anys de vida laboral per davant. Per això necessitem saber la veritat sobre el futur del sistema de pensions, perquè seria imperdonable que només servíssim per pagar i que llavors ens diguessin: ho sentim, la caixa de les pensions no dona per tant!
Hi ha alguns debats de fons sobre els quals sembla que mai no és moment d’afrontar-los. En un país amb una taxa de natalitat de les més baixes del món i amb una de les esperances de vida més altes, mai no ha estat prioritari interrogar-se a fons sobre la realitat demogràfica i com aquesta impacta en el present i el futur dels nostres serveis públics. Des que vaig néixer, l’any 1976, l’esperança de vida ha augmentat deu anys, passant dels 73,6 anys de mitjana d’aleshores fins arribar als 83,6 anys de vida actuals, mentre que la natalitat s’ha reduït a la meitat, passant en quatre dècades de 2,77 fills per mare a 1,32. Tot això ens ha dut a una situació insòlita des de l’any 2015, quan Espanya va registrar més defuncions que naixements.
L’envelliment de la població dibuixa una piràmide d’edat que, paradoxalment, no té forma de piràmide sinó de guardiola. Mentre a finals dels anys setanta els infants de zero a quatre anys representaven el 27% de la població, avui no arriben al 15%. En canvi, els més grans de 65 anys han passat de representar el 10% a ser el 19% del total. Amb aquests antecedents, és evident que l’impacte de les polítiques públiques i les prioritats pressupostàries haurà de centrar el seu interès a atendre una població envellida, amb el corresponent esforç en matèria sanitària i de dependència.
Un dels debats de fons que s’ometen, i que potser per por a la resposta no es planteja posant totes les cartes sobre la taula, és el de la viabilitat del sistema de pensions per a les generacions que encara tenim més futur que passat.
En temps de crisi, però també en l’actualitat, quan l’economia creix per sobre del tres per cent, l’estat de salut del sistema de pensions espanyol és molt preocupant. De fet, és alarmant. En només cinc anys, des del 2012, el Govern Rajoy ha buidat els 66.000 milions d’euros del Fons de Reserva de la Seguretat Social, l’anomenada guardiola de les pensions. I, a més, per cobrir les necessitats de despesa, entre el 2017 i el 2018 la Seguretat Social ha demanat en préstec 25.000 milions més. No fa falta ser cap expert per arribar a la conclusió que un sistema de pensions que es finança amb préstecs i no amb les cotitzacions ens ha d’inquietar enormement, encara més quan l’Estat espanyol registra un rècord històric de deute de més d’1,144 bilions, amb b, d’euros.
En un sistema en què les pensions actuals es paguen amb les cotitzacions cobrades del mes anterior, són preocupants la precarietat de l’ocupació i el nivell dels salaris. La devaluació dels salaris que hem viscut durant els anys més durs de la crisi és una realitat que té efectes negatius de present i de futur. Per això, la millor manera de garantir les pensions de la gent gran és millorar els salaris de la gent jove, cosa que, a més, facilitaria un horitzó més favorable per revertir la preocupant realitat demogràfica.
Davant de tantes evidències és més necessari que mai que ens diguin la veritat. No ens mereixem que ningú no ens enganyi. Com a generació que contribueix de manera important a pagar les pensions actuals i que té motius fonamentats de preocupació quan pensa en el seu futur, és raonable i legítim preguntar com es pagaran les pensions. Sembla lògic pensar que serà necessari incrementar els ingressos, però no és tan evident que això sigui possible. Per fer viable el sistema, ens apujaran més les cotitzacions? I si decideixen recórrer als impostos per quadrar la despesa, què faran? Ens apujaran els impostos, ens retallaran els serveis, o totes dues coses alhora? O potser reduiran les migrades pensions que s’estan pagant o enduriran els criteris per accedir-hi i retardaran més l’edat de jubilació?
Fa uns dies hem vist desenes de manifestacions de pensionistes que protestaven per la pèrdua de poder adquisitiu de les seves
La millor manera de garantir les pensions de la gent gran és millorar els salaris de la gent jove
pensions, que només pugen un testimonial 0,25% anual, xifra clarament per sota de l’increment del cost de la vida i de la pujada dels serveis bàsics com l’aigua, el gas o la llum.
Governar és pensar en la pròxima generació, i en el cas de les pensions és pensar en la pròxima i en la següent. Mentre ens entretenen amb falsos debats sobre un conflicte lingüístic inexistent, ens despisten amb dilemes sobre la lletra de l’himne espanyol i ens confonen traslladant el debat polític als tribunals, van passant els anys sense saber qui pagarà la nostra pensió. Protesta de pensionistes la setmana passada a Madrid