Joséphine i Adolf Loos
Tinc un amic que va conèixer Joséphine Baker! No tothom ho pot dir. En un dels viatges que va fer a l’Havana, després de la revolució, van demanar a Jordi Espresate que acompanyés per la ciutat la vedet. L’Espresate era un noi moreno, guapot, molt simpàtic. Em va explicar que van anar a Tropicana i que li va dir al senyor de la porta: “¿No la conoces? ¡Es Josefina!”. I el senyor de la porta va caure de cul. El 1965 Joséphine Baker tenia seixanta anys i encara es feia veure, amb uns ulls com grills de taronja i les dents que no li cabien a la boca.
Quan vaig decidir que volia escriure sobre els anys trenta, vaig comprar-me una pila de discos de Joséphine Baker, Maurice Chevalier i Charles Trenet, amb la idea d’aprendre-me’ls de memòria. Em semblava que si volia entendre Sagarra o escriure amb coneixement sobre els periodistes de la vida nocturna, això m’ho havia de saber. Va ser una idea estupenda. Al cap de quatre dies tots a casa rèiem amb les lletres de Maurice Chevalier i cantàvem els clàssics de Charles Trenet. A la Cris i a mi ens feien gràcia les marranades de les cançons de Joséphine Baker. Quan va a un poblet, amb un paio amb qui té un embolic, el recepcionista de l’hotel els pregunta si són casats. Ella es posa nervioseta i diu un sí sibilant i delator. El recepcionista, que deu ser de la màniga ampla, conclou: “Jeunes mariées!”. I via lliure cap al catre.
Quan apareixia en pilotes a les fotografies, amb aquells cabells tan brillants, era perquè s’havia ensucrat el cap
Quan te les saps, aquestes cançons, les trobes per tot arreu. A Ces gens-là, Jacques Brel parla d’uns burgesos que ho tenen tot petit: un barretet, un abriguet, un cotxet... Fa broma amb uns versos de Valentine, una de les nostres cançons favorites de Chevalier: va pel carrer i troba una senyora mida d’hipopòtam que, encara que no ho sembli, és la petita Valentine, de qui va estar enamorat quan tenia aquells peuets, aquells pitets i la barbeta fina. És un joc de connexions molt divertit i que no s’acaba mai, perquè van ser unes cançons popularíssimes. Toc Toc partout de Joséphine Baker és un número de vodevil. Piquen: “Toc, toc”. Qui hi ha? I cada cop apareix un personatge, que es presenta amb un joc de paraules basat en una homofonia. “Qui est là?”; “Ambroise”; “Ambroise qui?”; “Embrasse (ambroise) moi sur la tête que j’ai les cheveux sucrés!”. Ara ho entenc, quan Joséphine Baker apareixia en pilotes a les fotografies, amb aquells cabells tan brillants, era perquè s’havia ensucrat el cap.
M’hi ha fet pensar la casa que l’arquitecte Adolf Loos va projectar per a Joséphine Baker el 1927, que s’havia de construir a París i que no es va fer. A l’exposició Adolf Loos. Espais privats del Museu del Disseny se n’ha pogut veure la maqueta i una reconstrucció en 3D. Estava organitzada al voltant d’una piscina coberta. En tornant de treballar al Foliès Bergère, Joséphine s’hi hauria pogut treure la conquilla que li tapava la xona i esbandir-se el sucre dels cabells. Llàstima que no es fes. De la manera mitòmana que és ara la gent, hi passarien més turistes que pel cambril de la moreneta.