“Puc fer de tot perquè no m’he encasellat mai”
Willem Dafoe, candidat a l’Oscar d’actor de repartiment per ‘The Florida project’
Es el favorit de la crítica per la seva feina a The Florida project. Willem Dafoe ha guanyat els premis que atorguen les associacions de Nova York, Los Angeles, Boston, Chicago i San Francisco, i també s’ha emportat el guardó al millor actor de repartiment de l’Associació Nacional de Crítics Nord-Americans. I tot i així no parteix com a favorit. Tot apunta que l’Oscar al millor actor de repartiment serà per a Sam Rockwell. Si guanyés Dafoe, de 62 anys, seria la sorpresa de la nit de diumenge, la nit dels Oscar.
Va recórrer al seu nen interior per rodar The Florida project?
La veritat és que no; tenia tantes responsabilitats interpretant aquest personatge que estava sempre pensant com un adult. Crec que el més interessant que mostra el film és que els nens són innocents perquè només coneixen el que els envolta. No saben res sobre una vida millor i tampoc sobre una vida pitjor. Tenen un sentit increïble de l’aventura i aconsegueixen divertir-se amb el que hi ha, tot i que sigui poc.
Hi va haver improvisació?
La veritat és que quan vam començar a filmar, el guió estava acabat. Era molt precís. Bona part del que es veu és en el guió que va escriure Sean Baker amb el seu soci Chris Bergoch, que va ser qui li va donar la idea. Però en Sean és un mestre aprofitant les oportunitats quan es presenten. Si apareixien ocells al plató, tractava d’incorporar-los a l’escena.
Els nens es mostren molt lliures...
Amb ells hi va haver una bona dosi d’improvisació, sí. En Sean els va deixar en completa llibertat. És la millor manera de fer les coses perquè per sobre de tot, això és el que són. No són actors que a més són nens. Són nens que actuen. Moltes vegades no seguien el diàleg que era al guió: expressaven les mateixes idees amb les seves pròpies paraules. Amb ells, amb les criatures, hi va haver una combinació entre un guió precís i una quota d’improvisació.
A The Florida project tot sembla natural i viu...
En Sean, el director, que també va editar la pel·lícula, va ser molt efectiu aconseguint que no es noti res d’això. Hi va haver escenes en què jo no vaig participar, i quan les vaig veure vaig preguntar a en Sean si el que deia la Brooklynn s’ho havia inventat ella. I la seva resposta va ser que no, que això era al guió. I altres vegades, quan elogiava que una escena estava molt ben escrita, em responia que el que es veia a la pantalla havia sorgit de la improvisació.
El resultat es pot confondre de vegades amb un documental...
És cert, però si ho hagués estat jo no hauria tingut res a fer, perquè soc un actor. Però una de les coses que va tenir d’interessant aquesta pel·lícula és que hi ha tants actors no professionals com nens que no havien filmat mai. Jo era el més experimentat de l’elenc. El meu objectiu va ser que em convertís simplement en un més.
Sempre treballa així?
A cada film que faig busco desaparèixer en la història. Que no es noti que soc un actor que està fent la seva feina. Per això m’atreuen les pel·lícules que barregen elements de ficció amb altres del cinema documental. En aquest cas hi havia moltíssims elements reals que ens van ajudar a crear
El motel que apareix a la pel·lícula és un lloc autèntic?
Sí. I té els mateixos colors que es veuen al film. Quan estàvem filmant allà hi havia algunes habitacions que estaven ocupades per gent que feia molt de temps que vivia en aquell lloc. Molts tenen antecedents criminals i no aconsegueixen que els lloguin un apartament, o no tenen els diners per deixar un dipòsit. Viuen al dia, de la millor manera que poden. Molts tenen dues feines per poder sobreviure. També hi ha els que viuen de l’atur, o pateixen seriosos problemes d’addicció. No és l’únic motel així en aquella zona, són molts.
Va ser Jesucrist al film de Scorsese. Influeix a l’hora d’encarnar un home bo a The Florida project?
Coneixe’m és estimar-me... Parlant de debò, la realitat és que jo faig molts tipus de pel·lícules i sempre hi ha directors que em sorprenen quan em proposen papers que no podrien ser més diferents entre si, perquè cadascun em veu d’una manera diferent. Puc fer de tot perquè no m’he encasellat mai en un paper.
“No seguien el diàleg: l’expressaven amb les seves pròpies paraules”
I això és bo?
Això és meravellós. Quan estàs sempre en moviment i ets flexible, la impressió que causes és que pots afrontar tota mena de papers. De tota manera, crec que els directors em truquen, quan em truquen, per fer de personatges positius, perquè saben que m’entregaré de cos i ànima a concretar la seva visió. En aquest cas, en Sean estava molt sorprès que volgués fer la pel·lícula perquè implicava haver de torejar tots els dies amb nens petits en una locació no gaire bonica i amb un pressupost molt reduït. Però és així, jo no trio els meus films pensant en la meva carrera. El que vull és continuar treballant i que m’ofereixin noves oportunitats.
“A cada film que faig busco desaparèixer en la història”
I sorgeixen aquestes oportunitats?
Per sort a la indústria s’han adonat que sempre estic disposat a tenir noves experiències i això ajuda a fer que no em faltin mai projectes interessants.