Vint anys de pop i paciència
Els barcelonins Sidonie celebren el 20è aniversari amb una gira en trio, cançons d’aquell temps i locals on van debutar
Tot esgotat per veure’ns tocar en format trio a les sales on vam començar (Gira Especial 20 Aniversario). Van volar les entrades en poquíssims dies”. D’aquesta manera agraïa el grup barceloní Sidonie, icones de l’escena pop indie estatal, dilluns passat a través d’un tuit l’extraordinària acollida que està rebent el seu imminent nou projecte: celebrar les dues dècades de vida amb una gira en format d’estricte trio a les mateixes sales on es van donar a conèixer.
El periple, que tindrà dues parades a Barcelona a les sales Sidecar (12 abril) i Magic (13 abril), arrencarà demà al Salamandra de l’Hospitalet, en una vetllada completada pels Crab Apples i que suposarà l’arrencada del Let’s Festival. Marc Ros, cantant, guitarra i un dels compositors, especifica tanmateix que tècnicament aquest concert del Salamandra “no es pot considerar exactament part d’aquest gira, però com que és tan a prop del primer concert que sí que ho és, que serà el 9 de març a Tarragona, farem el mateix repertori que a la resta”.
El bateria Axel Pi situa el marc general de la qüestió: “Els concerts que farem a partir d’aquesta setmana estan dedicats als vint anys de carrera. En farem fins a l’octubre, amb un repertori que serà una reivindicació de la nostra carrera, una col·lecció de les nostres cançons més importants o emblemàtiques segons la nostra opinió. Ho comencem a celebrar al Salamandra, on recuperarem cançons que fa molt de temps que no tocàvem; una setmana després el grup reduirà el seu format, ens quedarem els tres membres originals [Ros, Jesús Senra i ell mateix]”. “Volem que durant aquests mesos la gent que vingui a veure’ns pugui obrir una mica la mirada i reconèixer el grup de quan va començar i també el d’ara, després d’haver publicat fa un any El peor grupo del mundo[Sony, la multinacional amb la qual treballen des del 2003], i que continuem sent els mateixos”, diu el bateria.
“Aquesta serà la gira de la por –intervé Ros–, almenys per a mi com a cantant, perquè hauré de tornar a cantar en anglès, cosa que feia molt de temps que no feia i he perdut accent”. En aquest sentit, tornaran a atrevir-se amb petits clàssics com Feelin’ down o On the sofa i potser Bla bla bla”. Amb vuit discos i tantes cançons, triar el repertori per a aquesta aventura no ha estat gaire difícil, i en aquest aspecte “hem treballat sota dos criteris fonamentals: la recepció del públic, és a dir, si toquem una cançó i veiem que no funciona, l’endemà no la tocarem, i que el cantant, que soc jo, no se senti incòmode cantant segons quin tema”.
La nostàlgia és subjacent en aquesta gira?, es deu preguntar més d’un i d’una. “El nostre objectiu és fer un bolo que miri cap al demà amb el repertori antic. Però no ens posarem els pantalons de campana que portàvem el 93 ni les camises curtes que ensenyaven el melic”, assegura Senra. “És una gira per a tres perfils: el primer som nosaltres mateixos, perquè serà emocionant recuperar essència i transmetre l’agraïment a tota la gent que en el seu moment ens va permetre créixer; després, a aquells que ens van perdre la pista i que ara volen tornar a escoltar aquelles cançons que els van agradar i, finalment, a les persones que coneixen l’etapa més actual de la
“El nostre objectiu és fer un bolo que miri cap al demà amb el repertori antic”, diu Marc Ros
banda i que descobreixin i tant de bo gaudeixin amb els temes dels primers discos”, sintetitza Pi. “Sidonie ha continuat perquè som amics i perquè hem tingut molta paciència; a part d’això no ens obsessionarem a tocar segons quins temes tal com ho fèiem llavors, perquè és absurd, i sobretot perquè ara toquem millor”, afegeixen Ros i Senra. I, d’altra banda, “ni sortirem borratxos ni sense haver dormit”, afegeix davant el silenci dels seus col·legues i bons amics.
Què es troba a faltar d’aquells anys? Ros: “Jo poques coses, perquè patia molt en directe; tenia molts complexos, i ara en canvi m’ho passo de conya”. Senra: “No ha canviat res, per mi; en el concert que vam fer l’altre dia a Gijón tenia la mateixa actitud i emoció que el primer que vam fer a Sidecar fa vint anys”. Pi: “Dels començaments destaco la ingenuïtat que ens va fer fer coses en un escenari que va permetre que es parlés de nosaltres, i quan ho fèiem em sentia molt alliberat i content, tot i que com a músic estava molt insegur”. I què enyoren? I tots coincideixen que troben a faltar aquella actitud transgressora, desafiadora de llavors.