La Fundació Miró celebra la nova vida de l’art tradicional japonès

La mostra reuneix seixanta gravats d’Ito Shinsui, impulsor del shin hanga

Abans d’anar a París el 1920 Joan Miró va compartir taller al carrer Baixa de Sant Pere amb Enric Cristòfor Ricart, el seu amic de l’escola de Francesc Galí. A l’estudi, situat davant la botiga de fideus de la família d’Isidre Nonell, els artistes es retraten mútuament. Ricart mostra Miró vestit de soldat i amb guants blancs, mentre que Miró retrata Ricart amb un colorit pijama de ratlles; a un costat de la tela, una paleta de pintor i, a l’altre, a tall de collage, una estampa tradicional japonesa, de què, com molts altres artistes de l’època, era col·leccionista. Aquell Retrat d’Enric Cristòfor Ricart (1917), que forma part de les col·leccions del MoMA, és, segons Marko Daniel, director de la Fundació Miró, una de les primeres i més visibles manifestacions de les relacions subtils i profundes entre l’obra de Miró i el pensament i l’art japonesos.

Ara, a tall de convidat d’honor, Retrat d’Enric Cristòfor Ricart serveix de porta d’entrada a l’exposició dedicada a Ito Shinsui (18981972), un dels impulsors del moviment de les noves estampes o shin hanga, que ja entrats al segle XX va intentar revitalitzar la tradició dels ukiyo-e, aquell univers d’“imatges del món flotant” poblat de cortesanes, samurais, geishes i actors de kabuki que va tenir un gran impacte en l’art d’Occident, especialment en l’impressionisme i el modernisme. Ito Shinsu és el pare de Kazumasa Katsuta, empresari i col·leccionista que el 2001 va dipositar a la Fundació Miró un extraordinari conjunt de 32 peces de Joan Miró i que forma part del patronat de l’entitat.

Ito Shinsui. Tradició i modernitat reuneix prop de seixanta gravats en fusta que fins fa poc havien estat perduts als magatzems de l’impressor, i la comissària és Akiko Katsuta, la neta del pintor. Segons Katsuka, el moviment del shin hanga sorgeix com un intent per recuperar els valors autòctons japonesos després que la irrupció de tècniques modernes com la litografia i la fotografia portessin al declivi tècniques tradicionals com el gravat en fusta o ukiyo-e. Les noves estampes o shin hanga introdueixen una nova forma de producció –ja no hi ha un únic artista que s’encarrega de tot el procés, sinó que a partir d’uns dibuixos originals hi intervenen posteriorment el gravador, l’estampador i l’editor– i uns temes –bàsicament paisatges i retrats de dones– més conforme als gustos contemporanis. Les dones ja no tenen res a veure amb aquelles servils cortesanes, sinó que són dones del segle XX que formen part de la vida moderna.

Joan Miró no va fer el seu primer viatge al Japó fins al 1966, amb motiu d’una exposició antològica de la seva obra, però des de molt abans el seu treball havia estat objecte d’admiració en aquell país. De fet, la primera monografia sobre la seva obra la va escriure el 1940 un japonès, el poeta Shuzo Takiguchi. Marko Daniel subratlla que a Miró l’interessava no només l’aspecte visual de l’art japonès, sinó també la filosofia zen i la meditació, la manera d’entrar

El retrat d’Enric Cristòfor Ricart del MoMA recorda els llaços de Miró amb l’art i el pensament japonesos

d’una manera profunda en els processos de creació.

Potser per mostrar que estem davant un art viu, ahir la Fundació Miró va organitzar una sessió de demostració de shin hanga, a càrrec de Takuya Okada (Japó, 1983), un impressor de nova generació que combina les noves tècniques amb les tradicionals.