Marea d’afecte per a Quini
Emotiu funeral del golejador de l’Sporting i el Barça a l’estadi d’El Molinón, que ara afegirà al seu nom el del davanter
Compungits i amb la mirada perduda, els jugadors de l’Sporting van sortir dels vestidors i van entrar al camp d’entrenament de Mareo sense dir res. Aquest petit camí el fan cada matí, però ahir era diferent. Ningú no parlava ni somreia. Abans de començar a entrenar-se, l’equip que ara prepara Rubén Baraja a Segona, els directius i els empleats es van reunir al voltant del cercle central per guardar un respectuós minut de silenci per Quini. El mateix va fer a Sant Joan Despí el Barça, el seu altre equip, la seva segona casa. “El minut de silenci que no volíem fer mai”, va dir a internet el club de Gijón, que dimarts va perdre el seu símbol als 68 anys a causa d’un infart. “Al matí va estar a Mareo, amb les seves bromes i donant-nos ànims, com cada dia. Se’n va el més gran de Gijón”, va explicar el capità Canella.
No hi havia església prou gran a Gijón per acomiadar Quini, de manera que, com no podia ser de cap altra forma, El Molinón va acollir el funeral, que es va celebrar a la mateixa gespa on tants gols va celebrar el Bruixot. Allà es van instal·lar tres envelats per oficiar la cerimònia religiosa. En principi, perquè els aficionats poguessin assistir-hi, estava previst obrir només la Tribunona de l’estadi, però es va quedar petita per acollir les més de 10.000 persones i es van necessitar també les grades dels gols. Excompanys com Cundi, Ferrero, Redondo, Ablanedo, Morán, Joaquín, Montes o Eloy van portar el taüt.
A la ciutat esportiva de Mareo la bandera blanc-i-vermella oneja a mig pal. Igual que no es van hissar del tot les banderes a la Plaza Mayor i a La Escalerona a la platja de San Agustín. L’Ajuntament va decretar tres dies de dol. I, en una decisió unànime, la corporació municipal va acordar que l’estadi de l’Sporting passi a dir-se El Molinón-Enrique Castro Quini, sense perdre la seva denominació històrica.
A més de ser fill adoptiu, no serà l’única nomenclatura que el recordi. El golejador ja havia batejat l’avinguda que envolta El Molinón i, a l’altra banda del riu Piles, just al costat del Recinte de Fires i Exposicions d’Astúries, existeix el Parque Hermanos Castro, en honor també al seu germà Jesús, exporter i que va morir el 1993 quan es va llançar a l’aigua per rescatar un nen d’ofegar-se.
A les dotze del migdia es va obrir la capella ardent a l’estadi. Entre la sala de premsa i els vestidors, una foto de la icònica rematada de volea que va acabar en un gol al Rayo presidia el fèretre, envoltat de corones de flors com a mostres d’afecte. Malgrat la pluja, la cua que s’esperava per entrar a donar-li l’últim adeu feia la volta el camp. Fins aleshores, la porta 9 s’havia convertit en un altar improvisat.
Nascut a Oviedo, criat a Avilés i llegenda a Gijón, va ser un asturià universal, més enllà de colors de samarreta. “Als meus fills sempre els vaig dir que Quini va ser el Cristiano i el Messi de l’època amb l’excepció que al Bruixot podien fer-li un petó i una abraçada”, confessava Esteban Suárez, exporter de l’Oviedo. Malgrat la rivalitat, l’ambaixador de l’Sporting sempre tenia detalls amb el veí. “Quan guanyàvem un partit, era el primer a enviar un missatge”, va revelar Juan Antonio Anquela, actual tècnic al Tartiere.
Per això tothom l’apreciava i el respectava. “A Astúries era comparable al que significa Maradona a
l’Argentina. Allà el Bruixot és un Déu”, resumia el Pitu Abelardo, que fins al gener del 2017 entrenava l’Sporting i ara dirigeix l’Alabès. I no només al principat. “El vaig tenir de delegat i en els viatges firmava més autògrafs que els jugadors”, va explicar Abelardo. I és que abans que Andrés Iniesta es convertís, pel seu gol a Johannesburg, en el futbolista més ovacionat dels camps de la Lliga, hi havia Quini. “És la millor persona que he conegut en la meva vida”, deia, tocat, Bernd Schuster. Potser va ser pel segrest que va patir, la naturalitat en el tracte, la lluita contra el càncer o els seus set trofeus Pichichi, cinc amb l’Sporting i dos amb el Barça.
El club blaugrana va ser molt present en el sepeli. “Va ser una notícia molt trista, perquè ell estava animat. Més enllà del que representa per a l’Sporting i el Barcelona, era molt important per al futbol espanyol i la Lliga. T’arribava molt la seva humilitat i la seva senzillesa en el tracte. Era molt més que un jugador de futbol per a nosaltres”, va reflexionar el president, Josep Maria Bartomeu, que no hi va poder anar per motius laborals. L’expedició barcelonista la van formar els directius Elías i Vilanova i els exjugadors Rexach, Fusté, Tente Sánchez, Alexanko i Luis Enrique. L’extècnic blaugrana va trencar el seu silenci. “No t’oblidaré mai: afectuós, senzill i proper. Et toca descansar, en pau”, li va dedicar. En ple funeral, El Molinón, ple de bufandes de l’Sporting, va esclatar al crit d’“Ahora, ahora, ahora, Quini, ahora”, com quan jugava i marcava. Adeu, Quini, adeu.