El meu germà gran

Per a mi Quini era com un germà gran. El vaig conèixer en les concentracions de la selecció espanyola i em va captivar per les seves bromes, pel seu sentit de l’humor i pel seu infinit afecte cap als altres. Amb ell no va ser com amb altres jugadors, que s’acaba el futbol i ja està, cadascú per la seva banda, i no hi ha trobades durant molts anys. Amb Quini vam mantenir sempre el contacte, vam tenir una relació molt estreta. Amb ell ha estat sempre diferent. Soc un privilegiat per haverlo conegut i per haver-lo tractat. Tenia una bondat increïble.

Com a futbolista coneixia totes les arts de la rematada, amb el peu dret, amb l’esquerre, amb efecte, de volea, de vaselina, amb la puntera... No he vist cap altre futbolista dirigir la pilota amb el cap com ell. És veritat que Santillana també era un fenomen i també em van parlar molt bé de César, però ell controlava la pilota amb el cap, la dominava i la posava on volia. Era impressionant.

Tenia amb un avantatge i és que ell volia ser porter, com el seu germà, i va començar de porter. Era la seva vocació. El que va passar és que després el van treure de la porteria i el van posar d’extrem i va començar a fer gols i ja no va parar. Però Quini pensava com un porter i sabia quines coses fastiguejaven un porter. Treia partit d’aquell coneixement i després tenia un do, l’instint depredador dins de l’àrea. El seu olfacte en aquest sentit era únic.

Al camp annex al Camp Nou i al costat de la Masia, de vegades quan plovia Quini es col·locava de porter i no era gens fàcil trobar un forat per fer-li un gol. Feia unes aturades sensacionals.

Després, al vestidor era una persona fantàstica. Kubala, Quini i Gárate em van ensenyar el valor de l’amistat dins del futbol. Quini era el més afectuós, el més profund en els seus sentiments, i després va passar el que va passar, el seu segrest, i això em va fer estar més a prop primer de la seva dona i després dels seus fills. Nosaltres pensàvem que el més important de les nostres vides era el futbol i aquell episodi ens va ensenyar a tots que hi havia coses més importants. No tinc paraules per explicar com va tenir aquella capacitat per perdonar els seus segrestadors. Vaig tenir l’ocasió de fer-li l’última entrevista per a la revista de l’Associació Espanyola de Futbolistes Internacionals i em va atendre fabulosament bé, com sempre. Vam riure i vam recordar els vells temps. Ara haurà de passar un temps perquè repassi aquella entrevista sense posar-me a plorar. Gràcies per tot, Quini.

Quini coneixia totes les arts de la rematada i, com que la seva vocació era ser porter, sabia el que els fastiguejava