Els hem votat nosaltres
Fins ahir he seguit la informació sobre el procés amb una devoció obsessiva, no pas per patriotisme, sinó per instint de supervivència (i curiositat). Estar informat ajuda a entendre qüestions importants del present amb conseqüències immediates sobre el futur. La política parlamentària dels últims mesos, però, em va provocar una crisi d’angoixa causada per una sobrecàrrega de catastrofisme tan delirant com els esdeveniments que l’havien activat. Unes hores d’espera als passadissos d’urgències van ser suficients per entendre que no havia de contribuir a col·lapsar la sanitat pública i que la millor manera de combatre l’angoixa era submergir-me de ple en la informació del procés, transformar-me en esponja d’opinions, informacions i rumors i parlar amb tanta gent com fos possible, d’una banda, de l’altra i de la de més enllà.
Per privilegi professional he assistit a molts mítings i a gairebé totes les manifestacions, i he accedit a una visió directa no tant de les masmorres conspiratives emparades per intransigències simètriques, sinó de com la gent (dels dos bàndols) vivia el moment polític. Com tants altres ciutadans, llegia, escoltava, votava, escrivia sobre mítings i altres litúrgies polítiques i m’horroritzava quan, de cua d’ull, veia les disputes per repartir càrrecs i represàlies als mitjans públics. Fins ahir. Em vaig llevar de bon humor, vaig llegir quatre diaris, vaig esmorzar, vaig passar pel gimnàs per prescripció mèdica, tot amb un auricular connectat a un dial que m’informava sobre la jornada al Parlament.
Igual que al setembre i finals d’octubre del 2017, les sensacions eren negatives. Ho vaig atribuir a la meva condició d’espanyol no independentista que no milita en l’espanyolisme grotesc que l’independentisme mediàtic ens presenta com a alternativa fatxa als seus postulats. A mesura que passaven les hores es confirmaven els pitjors presagis: l’espectacle de la ineficàcia respecte als problemes, l’atemptat contra el respecte individual i col·lectiu, la tossuderia de no corregir la dramàtica pèrdua de drets autonòmics i l’autocomplaença d’uns portaveus (uns i altres) ancorats en verborrees, solemnitats i la inevitable audàcia marca de la casa. I aleshores vaig sentir que em col·lapsava i que era incapaç d’entendre la crònica d’un sofert reporter que intentava explicar la situació. En un minut interminable, la crònica acumulava els conceptes ratificacions, reconsideracions, esmenes, transaccions, propostes i filibusterisme reglamentaris. He volgut compartir aquest moment de debilitat perquè el meu psicòleg afirma que guardar-se els problemes enverina la salut. I també perquè intueixo que això va per llarg, que necessitarem molta franquesa a l’hora d’expressar els nostres estats d’ànim i que no podem desinteressar-nos del que passa ni deixar de ser crítics. Encara que no entenguem res.
Igual que al setembre i a finals d’octubre del 2017, les sensacions d’ahir eren negatives