Sense nou Blaugrana no hi ha recursos
El juny del 2004 Joan Laporta, llavors president del FC Barcelona, explicava als veïns de les Corts un pla urbanístic del club que incloïa la construcció d’un nou Palau Blaugrana, i les obres s’havien d’iniciar el 2006. Han passat gairebé catorze anys i l’última novetat sobre això és la que publicava la setmana passada La Vanguardia: que l’oposició veïnal i la delicada situació política de l’Ajuntament de la ciutat estan endarrerint la posada en marxa del projecte Espai Barça, que no té res a veure amb el de Laporta ni amb cap d’intermedi, però del qual també forma part l’enyorat nou Palau. No, enyorat és poc: indispensable.
El 2009 l’Eurolliga va acordar que tots els clubs amb contracte (és a dir, els que tenien i tenen garantida la seva presència a la competició) haurien de disposar d’un pavelló amb una capacitat mínima de 10.000 espectadors al començament de la temporada 2012-2013. Arribat aquell moment, va caldre fer dues excepcions, per al Barça i el CSKA Moscou. Els russos ja han traslladat els seus partits europeus al Megasport Arena, un recinte de 14.000 localitats concebut per a l’hoquei gel, i el Barça es beneficia d’un acord pres el 2014 que garantia la tranquil·litat dels clubs que tinguessin un projecte en marxa (o almenys en tràmit, com és el seu cas) per a un pavelló que complís les normes. Perquè de projecte sí que n’hi ha, però ningú no sap quan començaran les obres i en el millor dels casos no estarà acabat fins al 2022.
Així que ja ningú no pressiona com abans la direcció de l’Eurolliga, acusant-la de favoritisme cap al club de la ciutat on té la seu. Més que res perquè els adversaris del Barcelona pensen que aquest és el gran perjudicat de la situació: “Si no ho fan, pitjor per a ells”. Perjudicat perquè les enormes limitacions (de tota mena, no només de capacitat) del pavelló més vell (construït el 1971 i lleugerament ampliat el 1994) i més petit dels participants fixos del torneig situen
Els adversaris tenen clar que en la situació actual el mateix Barça és el més perjudicat
el club català en una posició de flagrant inferioritat respecte als seus competidors.
La generació de recursos propis és fonamental per al benestar econòmic (per no dramatitzar i parlar directament de supervivència) dels clubs de bàsquet. Conscient d’aquella importància, l’Eurolliga ha creat una unitat de consultoria, a imatge de l’NBA i dirigida per un especialista dels Estats Units, per ajudar els seus clubs a optimitzar recursos: taquillatge, patrocini, aprofitament del pavelló... Una qüestió clau en què el Barça ha quedat tristament a la cua, perquè no disposa d’un pavelló modern que per a molts altres (Reial Madrid, Fenerbahçe, Zalgiris, Estrella Roja...) ha estat com una injecció multivitamínica.
Per si això fos poc, hi ha un altre inconvenient: a l’hora de buscar patrocinis, el bàsquet del Barcelona no pot competir, ni tan sols salvant totes les distàncies, amb el futbol del mateix club. El Bayern Munic, que es podia veure en una situació similar, ho ha solucionat muntant per a la secció un departament propi de màrqueting. I ara el bàsquet no li costa ni un euro. Al contrari que al Barcelona, on passa la gran paradoxa de mantenir un dels pressupostos més alts de l’Eurolliga, superat clarament només pel CSKA, mentre genera menys recursos propis que ningú. Com un terç que molts dels altres. Una paradoxa que potser no serà eternament assumible.