Retorn a Deauville
Els propers dies Merkel hauria de prendre el timó a Alemanya, la qual cosa avivarà les esperances d’un gran acord amb Emmanuel Macron, necessari per rellançar el projecte europeu. Potser per això, els últims dies han estat pròdigs en la definició de línies vermelles de les parts en conflicte. Entre aquestes, la més substancial és la definició de qui hauria de suportar els costos d’absorció de part del deute (públic o bancari) quan un país es vegi obligat a demandar ajuda al MEDE.
Pel que fa a aquesta qüestió, les visions són oposades. França i Itàlia s’oposen a imposar pèrdues automàtiques als creditors privats. La posició italiana s’entén: té un deute públic equivalent al 130% del PIB, en gran manera en mans de la banca italiana, que, a més, presenta el rècord europeu de crèdits incobrables (un 20% del seu PIB). Des de Roma s’argumenta que qüestionar la seguretat que té el deute públic crearia les condicions de futurs pànics financers, perquè qualsevol quitament (de deute públic o bancari) afectaria severament els balanços bancaris. Per la seva part, Bruno Le Maire, el ministre d’Hisenda francès, també ha avançat que França no acceptarà un mecanisme automàtic d’imposició de pèrdues als creditors privats.
Des del nord, les posicions són també irreductibles. L’exministre d’Hisenda alemany Wolfgang Schäuble va deixar escrit que l’assumpció de pèrdues pel sector privat és imprescindible per forçar la cautela dels inversors, disciplinar els governs més endeutats i reduir la càrrega sobre el contribuent en qualsevol salvament. També el ministre d’Hisenda holandès, Wopke Hoesktra, afirmava que imposar quitaments als creditors privats és essencial per protegir els contribuents europeus i introduir més disciplina fiscal. Res nou sota el sol. El pacte del Govern de coalició holandès d’octubre es pronunciava en els mateixos termes: si alguna cosa cal reforçar és la regla de no-bail-out (no rescat). En definitiva, som on érem el 2010, al famós passeig de Merkel i Sarkozy a la platja de Deauville. Llavors, Merkel va obrir la caixa dels trons i va proclamar que els creditors privats havien de carregar amb part dels salvaments. Resultat: rescats d’Irlanda i Portugal, quitament de part del deute grec i de Xipre i intervenció de la banca espanyola.
Aquest ha estat sempre el gran problema que planeja sobre l’euro: qui s’hauria de fer càrrec dels costos de deutes incobrables, vinguin del sector públic o del financer. Alemanya, Àustria, Finlàndia i Holanda no volen convertir l’eurozona en una unió de transferències cap als més endeutats; França i Itàlia militen a l’altre camp.
I nosaltres? Com sempre, autistes, i com sempre, fent la nostra. Però faríem bé de seguir el debat, i intervenir-hi. Un país amb un deute públic equivalent al 100% del PIB, i un important volum en els balanços bancaris, no pot llançar les campanes al vol.
El gran problema que planeja sobre l’euro: qui es fa càrrec dels costos de deutes incobrables