Bones notícies
Comentàvem fa uns dies els moviments de Draghi anunciant que el temps de les polítiques expansives s’acaba. Aquesta setmana hem tingut un senyal més d’aquest final: el governador de la Fed, Jay Powell, es va estrenar anunciant una nova pujada de tipus i avançant que encara s’elevaran tres vegades més el 2018 i tres més el 2019.
Aquest canvi en les condicions monetàries arriba, per sort per a nosaltres, en uns moments en què l’economia continua creixent a bon ritme. I amb perspectives positives: el Banc d’Espanya aposta per un avenç del PIB el 2018 del 2,7%, un ritme que s’hauria de moderar cap al 2,3% i el 2,1% el 2019 i el 2020. Amb això, la taxa d’atur podria caure a finals d’aquell període a prop de l’11%.
El manteniment de l’expansió deriva, fonamentalment, de les polítiques monetàries realitzades, l’empenta més gran de l’economia mundial i una certa reducció de la incertesa global, encara que la situació italiana dista d’haver-se resolt i el proteccionisme als Estats Units pot frenar el creixement futur.
Al costat d’aquests elements exteriors, destaca la continuïtat en la correcció dels desequilibris bàsics de l’economia espanyola. En particular, el desendeutament del sector privat, el manteniment de superàvits amb la resta del món, la reducció del dèficit públic i la millora gradual
Espanya va corregint els seus desequilibris, especialment el deute privat i els dèficits del compte corrent i el públic
del sector immobiliari. D’entre ells, voldria cridar l’atenció sobre els superàvits per compte corrent: ja el 2013 s’havia reabsorbit l’enorme forat exterior heretat dels anys previs a la crisi (i que va assolir la insòlita xifra del -11% del PIB el 2007); i, a partir de llavors, estem vivint en la més llarga etapa de superàvits de la història moderna d’aquest país.
Si el PIB nominal continua creixent els propers tres anys al voltant del 4%, el superàvit exterior anual es manté proper al 2% del PIB i la taxa d’atur es redueix fortament, continuaran reabsorbint-se els grans desequilibris de deute, extern i intern. Com s’ha aconseguit aquest canvi? Gràcies a una transformació econòmica que s’ha traduït en una balança de béns no energètics positiva, una cosa insòlita per aquests verals, que no es veia des de feia, almenys, seixanta anys, i uns continguts avenços de costos que han permès una certa substitució d’importacions.
En tot cas, i tornant a la realitat d’avui, Powell a Washington i Draghi a Frankfurt comencen a drenar els excessos de liquiditat que han sostingut la recuperació. A mesura que aquesta es consolida, i anem allunyant-nos de les dramàtiques experiències de la crisi, seria necessari que mantinguéssim el rumb actual. Perquè queda encara molt per fer: encara que hàgim millorat el nostre comportament quotidià, les herències de conductes anteriors continuen presents en forma de deute pendent de pagament. Un llegat que és una seriosa advertència de potencials problemes, per poc que el marc internacional es deteriori.