Annette Bening
ACTRIU
Annette Bening ofereix una portentosa interpretació a Las estrellas de cine no mueren en Liverpool, film en el qual dona vida a l’estrella Gloria Grahame, que al final de la seva vida va mantenir una relació tempestuosa amb un jove actor.
D’aquí pocs dies farà 60 anys, una edat que no sol afavorir les actrius de Hollywood. Tot i això, sembla que qui ha estat nominada a l’Oscar quatre vegades i ha guanyat dos Globus d’Or està passant pel seu millor moment. Aquesta setmana arriba finalment a les nostres cartelleres Las estrellas de cine no mueren en Liverpool, de Paul McGuigan, en què encarna l’actriu Gloria Grahame en els seus moments finals, i a l’agost la veurem en una nova adaptació de La
gavina, de Txékhov. Mesos més tard estrenarà Life itself. I, per si no fos prou, a part d’acabar el rodatge del debut com a director de Christoph Waltz, Georgetown, en aquests moments roda sengles papers a Captain Marvel i The torture report.
Què en sabia, de Gloria Grahame, abans de fer aquesta pel·lícula? Ja l’havia estudiat quan vaig filmar Els estafadors, perquè Stephen Frears m’havia suggerit que l’observés, perquè aquella pel·lícula era una espècie de cinema negre modern. Aleshores vaig veure moltes pel·lícules seves. Però quan va arribar el moment de rodar aquest film, em vaig assegurar d’haver-les vist totes. Va ser tot un plaer, i vaig aprendre molt sobre ella. És l’únic material de què vaig disposar, perquè no va fer gaires entrevistes profundes al llarg de la vida i a YouTube no hi ha res sobre ella.
Coneixia la història que explica el film?
Esclar. Barbara Broccoli, que és una de les productores de la pel·lícula, va ser amiga de Peter Turner 40 anys. Va conèixer en Peter i la Gloria quan encara estaven junts. Quan la Gloria va morir, en Peter va quedar molt traumatitzat per l’experiència. Al principi s’havien distanciat, i després ella va tornar a la seva vida, o sigui que van acabar tenint una relació molt seriosa. Va ser per això que en Peter va escriure aquell llibre tan meravellós, que recomano a tothom, perquè a les seves pàgines es pot apreciar el que aquella relació va significar per a ell. Fa uns 20 anys vam parlar amb la Barbara de portar aquell llibre al cinema, i fins i tot recordo haver arribat a llegir un guió dues dècades enrere. Amb la Barbara érem molt amigues, perquè teníem fills de la mateixa edat. La veritat és que ella en algun moment va perdre els drets, i fa un quant temps els va recuperar. Aquesta vegada estava decidida a fer la pel·lícula. I dit i fet.
Com veu la relació que tenien la Gloria i en Peter? Crec que va ser molt complicada, bastant tempestuosa. A la pel·lícula expliquem la història des del punt de vista d’en Peter, i aquesta és la Gloria que presentem. Ella encara té uns quants parents vius, o sigui que podria haver investigat més, però no vaig voler molestar-los. El seu fill, Tim, que és un dels personatges que apareix al final de la pel·lícula, va estar amb nosaltres mentre vam filmar. Evidentment, jo tenia milers de preguntes
sobre què va passar quan la Gloria era més jove i tenia una vida tan complicada. Però vaig preferir guardar-me-les per a mi.
Què li ha ensenyat aquesta pel·lícula sobre l’amor?
Moltes coses. Una de les coses que vaig aprendre és que l’amor pot tenir diferents formes. A la Gloria ningú no la va estimar mai com en Peter, un home especial i ben plantat. Ella era una dona molt dura, i ell, molt paternal. Venia d’una família molt gran, i era el petit de molts germans. En un primer moment, ella es va fascinar amb la família d’en Peter, se sentia molt estimada i acceptada per ells a Liverpool. Ella no havia tingut aquell afecte familiar, cosa que va fer que tot el que estava vivint fos molt més extraordinari. Si et fixes en les seves pel·lícules, ella sempre era la noia dolenta, la dona fatal. Li pegaven tota l’estona. Això em va cridar molt l’atenció. Per això el fet de trobar-se amb tant afecte a Liverpool va ser molt sorprenent per a ella.
Li resulta difícil trobar bons papers en aquesta etapa de la seva vida? Soc molt afortunada simplement per estar treballant. No és una cosa que faci sempre, perquè em prenc molt temps lliure per estar amb la família. Però, si surto a buscar alguna cosa per fer al cinema, sempre en trobo alguna. Tinc moltes oportunitats, i estic molt agraïda.
Com es prepara per a les pel·lícules? Quin és el seu mètode? Vaig anar al conservatori perquè per a mi realment era una necessitat. Primer vaig anar a una escola universitària on vaig obtenir un títol en teatre i després vaig continuar amb els meus estudis d’interpretació. Al conservatori hi havia una companyia de repertori, el meu somni, i al cap de poc temps
GLORIA GRAHAME “Si et fixes en les seves pel·lícules, ella sempre era la noia dolenta, la dona fatal”
d’ingressar-hi em vaig incorporar a aquell grup. Totes les tècniques que utilitzo estan basades en Stanislavski, que és el mètode que ensenyaven els meus professors i que consisteix a utilitzar la consciència per alimentar l’inconscient, que és la mina d’or. Al conservatori em deien una vegada i una altra que havia de deixar-me portar pel meu instint, però alhora t’arriba una tona d’informació intel·lectual. Això t’ajuda amb les teves tècniques, però en definitiva l’objectiu és no tenir res al cap quan et llances a fer una escena, almenys res intel·lectual, perquè puguis viure el moment en què estàs parlant amb algú, escoltant-lo, mirant-lo. Crec que la raó per la qual gaudeixo d’actuar és perquè soc molt eficient per oblidar-me de tot quan faig les meves escenes, fins i tot de les tècniques que vaig aprendre. En el cas de la Gloria, és una persona real: la pots mirar. I, malgrat que no hi hagi gaire res escrit sobre ella, a mesura que em vaig submergir en la història, se’m va començar a ficar als ossos. Tot i així, no deixo d’oblidar-me que no soc Gloria Grahame, que soc jo en la meva pròpia vida, però tot passa per llançar-se a imaginar.