Discret, sobri i breu

EN el protocol no hi ha res que sigui gratuït o innocent. Al Vaticà les normes protocol·làries resulten especialment estrictes i, com remarca el diplomàtic Jorge Dezcallar (El anticuario de Teherán), una cosa tan habitual com la presentació de les cartes credencials d’un nou ambaixador al Pontífex es converteix en una cerimònia revestida de gran solemnitat: “Es tracta de posar el nouvingut en una actitud de respecte i deferència davant qui es presenta com el vicari de Déu a la Terra”.

La cerimònia de presa de possessió del nou president de la Generalitat va ser l’antítesi del protocol vaticà, per exprés desig del seu nou titular, Quim Torra. L’acte va ser discret, sobri, breu. Va ser gairebé un no-acte. Deu ser que ens han venut tants moments històrics que ja no reconeixem els que realment ho són. Ni tan sols va tenir lloc al saló Sant Jordi, com marquen els cànons. Es va preferir un espai menys rellevant com és el saló Mare de Déu de Montserrat. No hi havia cap membre del Govern d’Espanya, però tampoc dels partits representats al Parlament, tot i que sí que hi figurava el seu president, Roger Torrent, en qualitat de notari del jurament. O més ben dit, de la promesa de complir les atribucions del càrrec, sense referència a la Constitució ni a l’Estatut. Els mitjans de comunicació no van ser acreditats, només els públics catalans. Gairebé hi havia més empleats de TV3 que membres de la família del president.

Torra no va voler posar-se el medalló que simbolitza el poder, per la impossibilitat que hi fos present el seu predecessor en el càrrec, que és qui l’imposa. L’himne d’Els

segadors el va cantar al pati dels Tarongers amb mig centenar de funcionaris, tot just feta la promesa. Menys protocol impossible per subratllar el caràcter provisional del càrrec, atès que és el vicari de Puigdemont a la terra (catalana). Però, provisional o no, Torra té molta feina al davant. El país no pot esperar.