Pauline Dreyfus
ESCRIPTORA
La novel·la de Pauline Dreyfus El banquete de las barricadas rememora l’àpat que va tenir lloc en un elegant hotel parisenc, el Meurice, en ple Maig del 68 en ocasió d’un premi literari. I ho fa en clau de diversió i sàtira.
Ara fa exactament 50 anys de tot allò. La novel·la de Pauline Dreyfus, El banquete de las barricadas (Anagrama), rememora una història real, el banquet que va tenir lloc en un elegant hotel parisenc en ple Maig del 68 en ocasió d’un premi literari. I ho fa en clau de diversió i sàtira.
“El maig d’aquell 1968 jo encara no havia nascut, cosa que m’ha permès escriure sense nostàlgia, amb una mirada distanciada, buscant la ironia. Però al darrere de la sàtira, de la comèdia, volia plantejar una reflexió sobre la utopia”, explica l’escriptora francesa.
La novel·la comença el 22 de maig d’aquell històric i revolucionari mes. Mentre París es paralitza a l’ombra de la vaga general, el personal del senyorial hotel Meurice opta per l’autogestió, i despatxa el director. “Parteixo de fets reals. Tot el que poso al llibre vol mantenir la unitat de temps i fons: passa en 24 hores i a l’interior d’aquell hotel que encara existeix. Per cert, cada vegada que el visito penso que ara el personal de l’hotel vesteix més chic que els clients. Hem perdut l’elegància de la França del passat”.
Aquell dia van organitzar el banquet del premi Roger-Nimier (“recordatori d’una possible cita per a grans escriptors francesos de dretes, esnobs i antisemites”, apunta Jorge Herralde, que ens il·lustra sobre “els hússars”), i per les sales del luxós hotel i les seves seixanta habitacions es van creuar personatges peculiars.
L’autora n’ha imaginat alguns i n’ha evocat d’altres: la milionària nord-americana mecenes del premi, els membres del jurat entre els quals figura Paul Morand (“contradictori, amb decisions polítiques poc afortunades però gran escriptor”), hostes distingits com Salvador Dalí (“que es va quedar dos mesos a viure dins de l’hotel amb el seu ocelot Babou, que menjava filet i llenguado al restaurant gastronòmic del Meurice i es pixava a les cortines!”), Gala (“antipàtica, seca, no em va interessar gaire com a personatge”) o J. Paul Getty. I, per descomptat, el jove escriptor de 22 anys que va ser guanyador del premi, de nom Patrick Modiano, com va passar realment aquell any.
Pauline Dreyfus va enviar la novel·la que ens ocupa a Modiano, però encara està esperant que contesti. “Li vaig escriure dues vegades per preparar la novel·la, prendre un cafè amb ell, preguntar. Res. Després li vaig enviar un exemplar, hi vaig afegir una dedicatòria –‘A l’heroi involuntari del meu llibre’–, però res. Em diuen que això és molt de Modiano, que és tan tímid i tancat que sempre fa el mateix. No va tenir l’elegància de contestar-me, però prefereixo pensar que qui calla consent”, afegeix l’escriptora, avalada en aquesta creença pel seu editor: “Quan a Modiano li van donar el Nobel temien que per la seva timidesa extrema seria incapaç d’anar a recollir-lo i pronunciar sense tartamudejar un parlament. Finalment ho va fer, i ho va fer bé”.
Un dels personatges d’El banquete de las barricadas afirma que “la revolució no pot anul·lar un premi literari” mentre ens descriu el popular Bernat Pivot burlant-se de la poca habilitat oratòria d’aquell jove inexpert que s’emportava el guardó. I la seva autora insisteix que va voler reflectir la intensitat del Maig del 68 en el testimoni d’aquells 480 treballadors de l’hotel que tenen la seva particular lluita de classes. “Quan la gent recorda el Maig del 68 en el primer que pensa és en estudiants pel carrer, llambordes volant, obrers... A mi m’interessava una altra mirada. Ningú no s’imagina que en un hotel d’aquesta categoria s’hi pugui colar l’essència de la revolució”.
L’autogestió sempre desemboca en el fracàs? Per Dreyfus, no necessàriament. El llibre atorga a les manifestacions d’aquell mes de maig històric la categoria de representació, el veritable espectacle al carrer, l’escenari entre nosaltres. Rescata lemes de l’època (“Prou actes, paraules”) i anècdotes hilarants, passant per la frase de Mao a tall de mantra: “La revolució no és una festa de gala”.
Per Dreyfus, les conseqüències d’aquell maig van ser definitives. “És veritat que De Gaulle va ser reelegit, però aleshores aquelles tres setmanes del Maig del 68 –només van ser tres setmanes!– ja havien transformat la societat francesa per sempre. Les lleis de l’avortament i de la majoria d’edat als 18, per exemple, en van ser conseqüències directes”. I afegeix, com a anècdota, que una lectora li va explicar algun petit gest, com ara que “després del Maig del 68 les nenes van poder anar a l’escola sense mitjons”.
Es llegeix, la novel·la, com es visiona un episodi d’Hércules Poirot, de manera entretinguda i coral. Però al darrera d’aquesta lleugeresa, aquest registre còmic, perviu un substrat d’anàlisi política. Però l’autora no accepta paral·lelismes amb moviments actuals: “El 1968 va afectar tots els sectors, tots; als indignats els veig un moviment més restringit”.
A les pàgines finals de la novel·la els personatges, que tornen a la realitat després de dies emocionants i convulsos, temen que l’Hotel Meurice deixi de ser el gloriós i exclusiu espai que va ser un dia i es converteixi en “hotel de balneari en temporada baixa”.
Pauline Dreyfus reconeix que, tot i que no s’ha psicoanalitzat mai, ho hauria de fer: “El meu pare era jueu, la meva àvia va morir a la guerra i la meva mare era col·laboracionista. Sigmund Freud s’ho passaria bé amb mi”.
L’autora va enviar l’obra al Nobel Modiano, heroi involuntari del llibre, però no li va respondre