Espoli marí
Només entre un 4% i un 10% de les poblacions tenen un bon estat de conservació
A causa de la prolongada sobreexplotació, el corall vermell, un delicat recurs natural, agonitza en la major part de la conca mediterrània.
El corall vermell agonitza a la Mediterrània. No només a la Costa Brava hi ha proves de la seva sobreexplotació; a la major part de la conca d’aquest mar la situació d’aquest recurs natural tan valuós i preuat és crítica. Les dades disponibles indiquen que només entre un 4% i un 10% de les poblacions situades entre els 0 i els 50 metres de profunditat presenten un bon estat de conservació. Així ho assenyalen les conclusions d’un informe científic elaborat per 14 experts i en què s’han recopilat estudis tècnics amb nombroses mostres recollides.
“Les dades estadístiques mostren signes clars de sobreexplotació”, afirma Joaquim Garrabou, investigador del CSIC, un dels autors de l’estudi. La prova més evident és que, durant les últimes quatre dècades, les captures s’han reduït fins a un 75% en tot el Mediterrani respecte als rendiments dels desembarcaments notificats fa 30 anys. Són dades d’un informe de la llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN). “En la majoria de les poblacions (si no en totes), hi ha una forta evidència de l’esgotament del corall vermell; és a dir, hi ha baixa abundància de colònies amb un valor comercial alt”, alerta la UICN. La mateixa organització conservacionista qualifica aquesta disminució com a “especialment dramàtica, tenint en compte la pèrdua de colònies grans i centenàries, que són les que tenen el potencial reproductiu més important”.
Les colònies del corall (poblacions pristines) poden assolir fins a 50 centímetres d’alçària i més de 4 de diàmetre a la base. Desafortunadament, però, aquest tipus d’exemplars ja només es poden veure en col·leccions privades o de museu. Globalment, les colònies de corall vermell del Mediterrani rares vegades superen els 5 mil·límetres de diàmetre a la seva base, i és poc freqüent que tinguin més de 5 cm d’alçària.
El valor indicador per determinar si una població de corall es troba en bon estat és que un 50% de les colònies tinguin més de 7 mm de diàmetre a la base i que un 30% de les colònies facin més de 10 cm d’alçària. Ara bé, aquesta referència po-
ques vegades se supera, segons l’informe dels 14 científics. Només un 10% de les poblacions de corall situades entre 0 i 50 metres de profunditat tenen colònies que assoleixen aquesta referència per al diàmetre, mentre que tan sols un 4% de les poblacions assoleixen la referència en alçària. A més, l’activitat pesquera ha fragmentat més les poblacions, de manera que existeix un “risc d’extinció local”. La pesca per mitjà del busseig extreu les colònies més grans i valuoses comercialment, especialment en hàbitats d’aigües profundes (de 50 a 140 metres de profunditat), i queden les colònies més petites i inaccessibles, menys capaces de garantir la persistència de les poblacions.
Joaquim Garrabou parla d’una autèntica desforestació dels fons de la Mediterrània. Les poblacions actuals sobreviuen gràcies a la capacitat de rebrot. Tanmateix, atès que només queden les de mida petita, perden complexitat biològica. “És com si talléssim els arbres d’un bosc i només deixéssim els arbustos. Multitud d’espècies que es beneficien dels arbres desapareixen amb ells”, assegura l’investigador Garrabou.
De fet, el corall vermell ha estat
objectiu d’una activitat extractiva constant des de fa milers d’anys. Aquestes pesques van tenir el seu punt àlgid durant el segles XVIII i XIX amb l’ús de barques de vela o de rem que arrossegaven xarxes pel fons marí per arrencar el corall. Després, amb l’arribada dels motors d’explosió, es va començar a fer servir la barra italiana, un artefacte de ferro d’una tona de pes i amb unes xarxes al darrere que ho arrasava tot al seu pas. L’impacte era tan negatiu que el seu ús va ser prohibit el 1994 a tota la Mediterrània. Des del 1950 la pesca també es va fer mitjançant escafandre autònom, que permet arribar fins a zones que, d’una altra manera, tindrien un difícil accés.
L’últim ha estat l’ús de petits robots submarins que permeten explorar l’existència de corall i assegurar la pesca en aigües profundes fins a 120 metres. El risc és que per mitjà d’aquestes tecnologies s’acabin explotant les últimes poblacions ben conservades. Avui les poblacions de corall són presents principalment al Mediterrani occidental i al Mediterrani central, a més de la conca oriental (Grècia i Turquia), si bé n’hi ha menys i a profunditats superiors als 80 me- tres. Esquerdes, coves i parets verticals poc il·luminades són els seus llocs preferits.
Ara les colònies més ben conservades es troben en àrees marines protegides on les activitats humanes estan prohibides, tot i que aquestes reserves representen menys d’un 0,1 % del mar Mediterrani. A les àrees amb nivells baixos de busseig o on aquesta activitat està vetada (Scandola, a l’oest de Còrsega, o a Banyuls i Carri lo Roet, a França), els diàmetres de les colònies a les bases són molt més grans que a les illes Medes. En aquesta zona catalana, una de les que pateix més pressió del busseig (60.000 immersions a l’any en una àrea petita de 10 hectàrees), l’insuficient nivell de recuperació de les poblacions sembla que és degut a l’elevat nombre d’immersions recreatives.
La recuperació del corall és possible, però es tracta d’un procés lent. La maduresa sexual s’assoleix entre els 7 i els 10 anys, i les taxes de creixement són d’uns 0,25 mm l’any en diàmetre i al voltant d’1 mm l’any en alçària. Per aquest motiu, per arribar a tenir colònies de talla comercial (més de 7 mm de diàmetre) caldria esperar uns 30 anys! Gràcies a la seva naturalesa clonal pot rebrotar, però sempre que els pescadors en deixin les parts basals. El problema és que, de vegades, fins i tot arrenquen el substrat rocós sobre el qual troben suport.
Per tot això el corall agonitza.
Un informe de catorze experts alerta que les poblacions s’estan esgotant
L’activitat pesquera fragmenta les colònies i provoca “un risc d’extinció local”