Periodisme clàssic
Escriu Luis Racionero: “Els grans periodistes catalans del segle XX han estat Gaziel, Pla i Xammar. Pla escrivia com Baroja, però pensava com Gaziel. Pla era descriptiu i Gaziel intel·lectiu, tot i que podien creuar-se els papers amb facilitat. S’acaben de publicar, units en un volum, els articles de Gaziel al diari El Sol de Madrid d’entre el 1925 i el 1930. Són 500 pàgines que no tenen pèrdua pels temes que toca i la seva actualitat colpidora”.
Els grans periodistes catalans del segle XX han estat Gaziel, Pla i Xammar. Pla escrivia com Baroja, però pensava com Gaziel. Pla era descriptiu i Gaziel intel·lectiu, tot i que podien creuar-se els papers amb facilitat. S’acaben de publicar, units en un volum, els articles de Gaziel al diari El Sol de Madrid d’entre el 1925 i el 1930. Són 500 pàgines que no tenen pèrdua pels temes que toca i la seva actualitat “colpidora”, com comenta en la introducció Francesc-Marc Álvaro. Jo diria que Gaziel va encarnar el que ara s’anomena la tercera via: els que estem entre el procés i el centralisme. Si aquesta tercera via no s’augmenta, el conflicte continuarà per estona.
“Catalunya, catalanitat i catalanisme. Vet aquí tres paraules que estan fortament travades, com les baules d’una cadena. La primera i la tercera –Catalunya i catalanisme– des de fa un quart de segle se senten gairebé diàriament a tot Espanya. En canvi, la intermèdia –catalanitat– és gairebé desconeguda. I en ella precisament rau la clau del problema que totes tres enclouen. Què és catalanisme? Un moviment popular que s’ha produït modernament a Catalunya. Per què es va produir, però? Perquè a Catalunya hi havia des de feia molt de temps la catalanitat. Catalunya, catalanitat i catalanisme són realitats escalonades i interdependents. Catalunya és un cos. La catalanitat és la seva ànima. I catalanisme és el moviment resultant, és l’acció”.
“La catalanitat és quelcom anterior i infinitament més important que el catalanisme. En termes de química històrica es podria definir així: és un dels cossos simples de què es compon la península Ibèrica. La catalanitat pot existir ben bé sense catalanisme. Així ha passat durant llargs periòdics històrics. Però el contrari és absurd: no és possible que hi hagi catalanisme sense catalanitat. Catalunya és l’arbre, la catalanitat és la saba, el catalanisme és el fruit circumstancial. L’arbre i la seva saba poden existir sense el fruit”.
“Si es nega la catalanitat, l’anomenat problema català no té cap importància o la té escassíssima. El catalanisme, sense catalanitat, és una simple vegetació parasitària, una mala herba que per distracció del llaurador s’ha deixat créixer a la terra de Catalunya. En conseqüència, l’únic remei pertinent en aquest cas és un remei elemental, d’una vulgaritat i una senzillesa que cau de ple en l’agricultura empírica: n’hi ha prou amb arrencar la mala herba i llançar-la al foc. La mateixa terra que l’alimenta experimentarà un gran alleujament. El catalanisme, considerat així, no pot ser res més que l’obra d’uns quants ambiciosos, pescadors en aigua tèrbola, que van crear artificialment només per satisfer els interessos personals, i aprofitant-se de la incúria aliena, un problema artificial”.
“No tots els catalans són catalanistes. Però tots, fins i tot els enemics més acarnissats del catalanisme (amb algunes excepcions teratològiques que confirmen la regla), acaben per sentir –tard o d’hora, d’una manera definitiva o amb intermitència, conscientment i inconscientment– la catalanitat”.
Entenent que, per Gaziel, la catalanitat és un sentiment i, per això, està fora de qualsevol tipus d’argumentació lògica. Deu ser el que jo sento quan recordo els matins de diumenge de la meva infantesa a la Seu d’Urgell. Cadascú té les seves peak experiences, com les anomenava Maslow, que l’han marcat per tota la vida i que s’han integrat al seu subconscient personal, allà on s’assenten els símbols i els arquetips que dirigeixen la vida des de dins. Després, a partir d’aquests sentiments i arquetips, el catalanisme, que és la seva organització com a font motivadora d’acció, es nodrirà d’energia, que no d’arguments racionals. I sens dubte, qui no conegui aquestes experiències no entendrà res sobre la catalanitat.
Gaziel toca un altre tema clau: “Catalanitat és una veu germana de castellanitat i lusitanitat. Totes tres formen el gran acord major de l’ànima sencera de la Península”. Gaziel és un filolusità.
“En la història d’Espanya, tal com generalment l’expliquen els seus glossadors i comentaristes, hi ha un moment decisiu en què em fa l’efecte que la majoria d’ells perden el fil de la narració. És quan s’arriba al moment clau dels Reis Catòlics. Fins aleshores, tot va com una seda. Penosament, però sense desorientar-se mai, els historiadors continuen, durant llargs segles de vicissituds, l’esforç heroic dels diversos focus peninsulars que convergeixen cap a una germandat comuna”.
“Després, de sobte, es troben amb una cosa que els desconcerta, però. Apareixen els Reis Catòlics. L’empresa secular fa un pas gegantí. El moro és foragitat de la Península. Castella i Catalunya, Lleó i Aragó s’uneixen voluntàriament. Estem ja al penúltim esglaó del llarg calvari que ha durat vuit segles. Només falta tancar el cercle, rematar l’obra. Un esforç darrer, un pas més, i amb l’entrada de Portugal en la germandat peninsular quedarà perfectament acabada l’epopeia ibèrica… Però llavors passa una cosa tràgica. Portugal no hi entra, i l’ardor constructiu dels grups hispànics, mantingut durant tants segles, defalleix sobtadament en l’instant suprem. Les guerres d’Itàlia i la conquesta d’Amèrica obren en l’horitzó peninsular dues grans bretxes per les quals es distreu i s’escapa cap a empreses remotes o alienes tota l’energia que feia falta per acabar l’obra interior”.
Al seu article del 5 de desembre del 1925 Gaziel apunta: “Tot l’avenir depèn de si Castella és capaç o no de comprendre generosament les diversitats peninsulars”. Aquí hi ha el contingut de la tercera via, no de l’electoralisme.
“Catalunya és un cos; la catalanitat és la seva ànima; i catalanisme és el moviment resultant, és l’acció”