Marionetes a la corda
Durant la setmana els mitjans de comunicació ens han informat a bastament del moment en què, dilluns, l’actriu Kristen Steward va arribar a la catifa vermella del Festival de Canes. Enfilava les escales amb un vestit de Chanel SA –que ha estat analitzat en la seva justa mesura pels especialistes en moda– quan, de cop, es va treure les sabates de talons alts que portava, de Christian Louboutin®. (Primer l’esquerra i després la dreta, perquè treure’s totes dues simultàniament és una proesa difícil, per a ella i per a qualsevol altre ésser humà.) Un cop descalça va continuar pujant les escales encatifades, amb els Christian Louboutin® a la mà.
Les lloances al seu gest han estat immediates: un exemple de rebel·lia, un posicionament contra les normes heteropatriarcals... M’han recordat les que fa cinquanta anys va rebre la cantant britànica Sandie Shaw quan, descalça damunt l’escenari, va guanyar el Festival d’Eurovisió amb la cançó Puppet on a string. L’impacte va ser fulminant: “Ha sortit a cantar sense sabates!”. Però ha passat mig segle i els peus nus continuen desconcertant el personal. En el cas actual,
Quins grans gestos de rebel·lia es fan amb vestits de Chanel i sabates Louboutin!
el de Kristen Steward, n’hi ha que se’n sorprenen, com si fos la primera vegada que ho fa, i no és així. Si, a més de la memòria, no em falla l’hemeroteca, ja ho ha fet altres vegades.
La culpa –diuen– és del protocol del festival, molt estricte. Expliquen que el van fixar entre els anys trenta i quaranta i estipula que les dones han d’anar amb sabates de talons alts. Ho van fer per evitar que, com que a tocar del Palau de Festivals i Congressos hi ha la platja, els visitants hi entressin tal qual, en banyador. No ho acabo d’entendre gaire, perquè pots anar a la platja a banyar-te o a prendre el sol i, encabat, treure les sabates de la bossa, posar-te-les i anar a la cerimònia. Suposo que no entraven al palau en banyador en aquella època, ¿o sí? Fa tres anys el festival va desmentir que hi hagués cap norma que fes referència a l’altura mínima del calçat. Però tampoc no ho entenc, perquè és evident que sovint prohibeixen l’entrada a les que van amb sabates planes, com va passar fa tres anys quan una cinquantena de dones es van haver de quedar fora tot i al·legar que tenien més de cinquanta anys i problemes físics que els impedien calçar sabates altes. Va ser el mateix any que van donar l’alto a la productora de cine Valeria Richter, li van assenyalar les sabates i li van dir: “No, així no, així no pot passar”, que ve a ser una versió allargada del famós “Així no”, popularitzat fins ara per Josep Pedrerol, Carles Puigdemont i Quim Torra. El detall sucós és que Valeria Richter té part d’un peu amputat i que per aquest motiu no pot mantenir l’equilibri quan es posa talons alts. Em van emocionar profundament aleshores les paraules de l’actriu Emily Blunt, que es va solidaritzar amb les vetades a Canes: “No ens hauríem de posar mai talons alts”. Ho va dir ella, que precisament es va fer famosa amb la pel·lícula El diable es vesteix de Prada! És el que se’n diu saber nedar, guardar la roba i quedar bé amb tothom.