Catalunya necessita política
AMB la mateixa fórmula que va fer servir l’expresident Carles Puigdemont el 2016, en una cerimònia íntima, gairebé clandestina, no només sòbria o austera, no només breu, sinó decididament lúgubre, trista, el flamant president Quim Torra i Pla ha pres possessió del càrrec. Mai una nova etapa de governació democràtica s’havia iniciat amb tanta rigidesa d’actituds, amb una litúrgia pensada per evidenciar la tensió d’un conflicte que no remet. Les cartes són damunt la taula amb claredat meridiana. Tal com va dir ja a Berlín, en la visita que va fer a Carles Puigdemont, Torra no assumeix el càrrec en la plenitud que legalment li correspon. No assumeix el vot de la majoria absoluta que els partits que li donen suport tenen al Parlament. Tan sols es considera un “custodi” de la suposada legitimitat de l’expresident Puigdemont, cessat en virtut de l’article 155 de la Carta Magna. Les espases continuen enlaire.
L’enroc no és mai una bona notícia. L’economia catalana no va malament, continua sent el motor exportador d’Espanya i lidera les dades turístiques, però és com un cos sense cap: necessita direcció econòmica, coordinació amb la societat civil i amb l’Estat, necessita un horitzó positiu. Si no és així, l’economia catalana anirà perdent gas de manera abrupta (empreses que continuaran fugint) o constant i invisible, fins que ja no siguem a temps de corregir-ho. Catalunya necessita polítiques socials clares, per corregir la desigualtat creixent que la crisi ha deixat. Necessita enfortir el vincle entre empreses, ciència universitària i innovació. Catalunya necessita, per damunt de tot, una nova relació fiscal amb l’Estat, i només un Govern decidit a aconseguir el suport de tota la societat pot aconseguir-la.
Catalunya necessita una política cultural i simbòlica que sàpiga afavorir el retrobament de sensibilitats identitàries ara tensades i a flor de pell. Necessitem un Govern que, sense abandonar les legítimes aspiracions polítiques, sàpiga reconstruir el mínim comú denominador en la societat a fi que, entre altres coses, pugui defensar, amb el suport de tots els partits catalans, la recerca d’una solució política per als dirigents independentistes afectats per causes judicials.
Per descomptat, no només el Govern hauria d’estar en aquesta línia positiva, també l’oposició d’Inés Arrimadas, no menys enrocada en els seus postulats que els partits independentistes, hi hauria de contribuir, oferint col·laboració i rebaixant el to de confrontació. I evidentment, el Govern espanyol hauria de fer gestos clars de cordialitat i concòrdia, en lloc de persistir en el legalisme, el reny i l’avís. Però la responsabilitat de desbloquejar la situació depèn, en primer lloc, de la majoria que ha guanyat les eleccions. L’independentisme no ha de renunciar als seus ideals, però ha de reconèixer una vegada per sempre que les condicions no han canviat substancialment des que va proclamar teatralment una república en què ni tan sols confiaven els que l’havien proclamat.
Les eleccions no han condemnat, certament, la majoria independentista, però tampoc no l’han reforçat. Ha arribat, doncs, el moment de la política. I la política es fa no tornant al cercle viciós d’una confrontació que no pot portar més que noves tensions, nous patiments i nous problemes legals, sinó obrint el cercle virtuós del diàleg intern per reconquerir la unitat catalana. Històricament sabem que sense unitat Catalunya tendeix al dolor i al caos, mentre que amb unitat progressa i supera totes les adversitats.