Rendició

Una altra oportunitat perduda. Què hauria passat si ahir la sala d’apel·lacions del Suprem no hagués confirmat la presó preventiva per a Forcadell, Rull, Turull, Romeva i Bassa? Sens dubte, la tensió política hauria disminuït, la indignació ciutadana s’hauria temperat i hauria arrelat la tímida esperança que el conflicte català pogués sortir del territori abrupte en el qual està instal·lat, per començar a aterrar al territori de la política.

És cert que la pregunta podria ser genèrica i, fins i tot, podríem omplir aquest article d’ucronies. Què hauria passat si Rajoy hagués acceptat negociar amb Mas, als inicis del conflicte? O si el TC no hagués destrossat l’Estatut. O si Puigdemont hagués convocat eleccions... És evident que, amb decisions diferents a banda i banda, estaríem en un altre estadi, però tot pertanyeria a la política. Això del Suprem, en canvi, és diferent, perquè no se situa en la política, sinó en la repressió, i aquí queda tot contaminat. Amb presos i exili sobre la taula, no hi ha debat polític, ni replantejament de posicions, ni diàleg útil, ni res que no sigui la lluita pel seu alliberament.

Per això la decisió del Suprem és un desastre. Primer, lògicament, perquè

Amb presos i exili a la taula, no hi ha debat polític, ni canvi de posicions, ni diàleg útil

manté un dolor ingent a totes les famílies implicades. Amb l’afegit que, a més dels mesos en presó preventiva, se’ls té a centenars de quilòmetres de casa, la qual cosa afegeix encara més dolor gratuït. Més que presos, és evident que semblen ostatges, utilitzats sense pudor per a la guerra política. De fet, les interlocutòries de Llarena o de la sala d’apel·lacions estan tan plenes d’arguments polítics, que avalen la convicció que això té poc a veure amb la justícia i molt a veure amb la voluntat de reprimir, castigar i neutralitzar la causa catalana. Però, a més del dolor a les persones i a les famílies, la situació dels presos inhabilita la via de la política i condemna el conflicte català a una situació permanent de repressió de l’Estat i autodefensa catalana, i per aquest camí tortuós no hi ha opció de caminar. Estarem instal·lats en el cercle viciós de l’acció-reacció, que només servirà per desgastar-nos a tots, tant a Catalunya com a Espanya.

El problema és que l’Estat, en tots els seus fronts –des de la Corona fins als partits, des de la judicatura fins als mitjans–, ha optat per l’exigència de la rendició i ha decidit no obrir cap escletxa a la política. Però els conflictes territorials de gran importància, amb una massa social de milions de persones motivades i activades, no es resolen mai amb mentalitat bèl·lica, sinó amb intel·ligència política.

Empresonar, apallissar, castigar, venjar... són verbs èpics, però inútils per resoldre els conflictes de la modernitat. Per això la decisió del Suprem és tan nefasta, perquè, mantenint la repressió, reforça l’èpica i anul·la la política. Per aquesta via només trobaran desgast espanyol i resistència catalana.