Trump crispa l’OTAN
La denúncia per part de Donald Trump de l’acord sobre el pacte nuclear iranià no és només l’expressió d’una discrepància entre aliats. Constitueix un atac addicional per part del president dels Estats Units contra un ordre internacional multilateral. Anuncia una crisi estratègica de conseqüències potencialment incalculables a l’Orient Mitjà i comporta possibles ruptures del pacte transatlàntic.
En realitat, quan Donald Trump adopta una decisió en matèria de política exterior, sempre dona proves de coherència: té en compte el que pensen i desitgen els seus electors en detriment de l’interès nacional a llarg termini. Posa en pràctica permanentment una estratègia de la tensió, considerant que això conduirà els altres països a alinear-se amb el bàndol dels Estats Units i, possiblement, a intensificar les seves compres d’armes als Estats Units. El seu pes, el seu paper històric, la seva potència han conduït els nord-americans a no dubtar mai de desenvolupar una política unilateralista de manera que el multilateralisme és, més aviat, una opció. No obstant això, segurament un president dels Estats Units no ha portat mai les coses tan lluny. Washington sempre ha tingut una concepció de l’Aliança Atlàntica com una aliança que havia d’avançar sota el seu lideratge. Ara bé, tampoc cap president dels Estats Units no ha tractat els seus aliats amb tan poques consideracions. Per a Trump no hi ha socis, només hi ha vassalls que s’han d’alinear dòcilment darrere de Washington.
La manera en què gestiona l’assumpte iranià és encara més greu de la que va donar proves George W. Bush en l’assumpte iraquià. Almenys aquest va provar de convèncer els seus socis i va intentar trobar una solució al si de l’ONU, fins i tot fent tornar el seu país al si de la Unesco per mostrar que no passava del tot per alt el factor multilateral. A Trump no l’amoïna res d’això. Decideix tot sol, en funció de càlculs partidistes de manera que els altres països l’han de seguir sense discussió.
A George W. Bush el van seguir països europeus, sobretot el Regne Unit, Espanya, Itàlia i tots els països de l’Est. En l’actualitat, el president dels Estats Units es troba molt més aïllat perquè hi ha un front comú Londres-París-Berlín que considera que s’equivoca greument de camí. Sens dubte la República Txeca i els països bàltics, i fins i tot d’altres, el seguiran dòcilment com de costum. Però, a escala mundial, Trump es troba encara més aïllat del que ho estava George W. Bush el 2003. Per tant, avui s’ha fet evident que el món unipolar era una il·lusió.
La voluntat de Donald Trump de prohibir als altres signants que s’abstinguin de seguir amb l’acord sobre la qüestió nuclear iraniana i que qualsevol altre país continuï mantenint relacions comercials amb l’Iran és un qüestionament fonamental de la seva sobirania. París, Londres i Berlín s’enfronten a un desafiament: o resisteixen i passen per alt les amenaces de Washington, de manera que es produirà la crisi més greu que hagi conegut l’Aliança Atlàntica, o apliquen les consignes de la Casa Blanca i perden en credibilitat i sobirania.
És una ocasió única de mostrar que Europa pot agafar les regnes del seu destí. Els Estats Units, que van ser el seu protector durant la guerra freda, apareixen avui dia més com una font de perill en termes de seguretat que d’estabilitat. Abans donaven seguretat i confiança, en endavant fan por. L’Aliança Atlàntica era una protecció, Trump vol convertir-la en una servitud.
Acostumem a parlar de valors comuns dels països occidentals. Però el multilateralisme, que és un valor fonamental en un món globalitzat, ens separa de fet. Trump mostra una voluntat hegemònica i punitiva respecte als qui estan en desacord i sobrepassa així de lluny totes les iniciatives imperials dels seus predecessors.
França, a l’oposar-se a la guerra de l’Iraq el 2003, havia permès si no evitar-la, sí almenys preservar una biodiversitat estratègica: el món occidental no era un bloc unit que s’alcés davant una força sense llei, davant el recurs de la guerra com a mitjà de resoldre els problemes polítics, davant la brutalitat cega. Havia obtingut un augment de prestigi i una popularitat internacional impressionant. Emmanuel Macron, que en nombroses ocasions ha recorregut al gaullisme-mitterrandisme, ara té una ocasió de marcar una fita en la història.
Per a Europa, els Estats Units apareixen avui més com una font de perill en termes de seguretat que d’estabilitat
P. BONIFACE, director de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques de París. Traducció: José María Puig de la Bellacasa