El professional i l’amateur
Albert Rivera i Mariano Rajoy es van reunir ahir, asseguts en unes butaques tan blanques i davant una taula tan blanca que és inevitable recordar la sala d’espera del dentista. És probable que la trobada fos igual d’incòmoda per al cap de Govern espanyol que l’extracció d’un queixal sense anestèsia. Els dos polítics es detesten, com és ben sabut.
Rivera basa tota la seva estratègia per guanyar les eleccions generals a aparèixer com el campió en la defensa de la unitat d’Espanya i l’assot dels infidels independentistes. L’operació és simple i primària i, per tant, només necessita molta repetició: el líder de Cs acusa Rajoy de tou i, al final de qualsevol debat, exigeix “també dos ous durs”, com els germans Marx, sigui dit amb perdó. Mantenir l’aplicació del 155 és el missatge que el dirigent taronja volia col·locar ahir i el gallec li va dir que no. Encara que Cs està ocupant el carrer dels camarades de Vox (on Pedro Sánchez també està entrant), no es tracta únicament d’una discrepància entre una nova dreta extrema i populista i la derechona de tota la vida. Es tracta –en realitat– de la competència entre amateurs i professionals. Mireu-ho així, sisplau. Si ho feu, comprendreu moltes coses.
Quan Francesc de Carreras i d’altres es van inventar el personatge, no pensaven que arribaria tan lluny. Rivera va ser dissenyat per a ús exclusiu en l’escena catalana. Agitació i propaganda contra el pujolisme crepuscular i el socialisme maragallista. Després, les circumstàncies i el desgast de populars i socialistes van propulsar la jove promesa a la carrera pel trofeu gros, després de ser beneït per diversos patricis que volien modernitzar la façana i efectuar una renovació controlada i lampedusianament cool.
Mantenir el 155 és el missatge que el dirigent taronja volia col·locar ahir i el gallec li va dir que no
El fenomen va començar disfressant-se de Suárez, després va tenir el seu moment Renzi, ara prova d’imitar Macron i, en realitat, s’ha tunejat de Marine Le Pen. Als que demanaven un Podem de dretes –sobretot des de Barcelona– no els fa gaire gràcia el gir que ha agafat la historieta. No és propi de moderats apagar un incendi amb benzina.
Veig les imatges de la reunió de Rivera i Rajoy. Un es postula amb l’ànsia de poder de l’amateur disposat a tot, l’altre el suporta amb la parsimònia displicent del professional de l’Estat. Falten dos anys per a les generals. Max Weber ja ho va pensar per nosaltres, fa un segle: “Encara que el poder és el medi ineludible de la política o, més exactament, precisament perquè ho és, i l’ànsia de poder és una de les forces que la impulsen, no hi ha deformació més perniciosa de la força política que gallejar de poder com un nouvingut o complaure’s vanitosament en el sentiment de poder”. Si aquell poder encara no es té (i és només expectativa, demoscòpia i nervis), l’exercici resulta encara més grotesc. Mariano Rajoy és, sens dubte, un tipus amb sort.