L’augment de sou
En realitat, el que vol la meva amiga és que li tornin el sou que cobrava abans de la crisi
Una amiga està decidida a demanar un augment de sou. Que insensata. Ja sé que és perillós, diu. En realitat, el que vol és que li tornin el sou que cobrava abans de la crisi. Un dia la van trucar i li van dir que mirés al seu voltant, i entengués que l’hi havien de baixar. Ella era al metro amb el mòbil a l’orella, i va mirar al seu voltant i li va semblar que sí, que els altres també tenien cara d’haver patit una retallada salarial. I coses pitjors. A alguns se’ls notava l’acomiadament als ulls. Ho entenc, va contestar, i fins i tot li va semblar una bona notícia rebre aquella trucada. Que t’abaixin el sou és formidable perquè t’assegura el lloc per un temps. És una meravella. Un senyal d’afecte.
Però la meva col·lega creu que ha arribat l’hora de la seva recuperació salarial. Recuperació és la paraula, o és que els governants no s’omplen la boca amb la recuperació econòmica?, diu. El sou dels treballadors rasos està per terra per sostenir la gresca dels més alts; la bretxa salarial té moltes cares. La baralla contra la desigualtat galopant comença per una mateixa, diu. Però se la veu nerviosa. I vol assajar amb mi el que li dirà a la seva cap. Té aquest costum. Li agrada assajar la vida, repetir a viva veu amb algú els diàlegs que imagina mentalment per a les situacions difícils. Ho fa amb tota mena d’assumptes, fins i tot els més sensibles, per entrenar diferents variables de resposta. Es tracta de viure l’escena abans que passi, diu, provar futuribles. I em demana que jo faci el paper de cap. Tu estàs asseguda al teu despatx i jo entro i t’ho deixo anar amb un somriure, diu, és important que el meu estat d’ànim transmeti victòria. Endavant.
Bon dia, he vingut a veure’t perquè ja fa temps que el Govern va anunciar el final de la crisi, diu amb un somriure que fa pena de veure-la. La miro en silenci de dalt a baix, com deixant-la en pilotes. I he pensat que ha arribat el moment que em torneu a pagar el que cobrava abans, diu, que tampoc no és que fos molt. Continuo mirant-la en silenci. Fa més de deu anys que treballo aquí, diu, jo crec que m’ho mereixo. Saps quant temps trigaríem a oblidar-te?, dic. No. Dues hores. Només dues? Per valuosa que sigui la teva feina, que ara no recordo quina és exactament, l’escombra de la vida t’escombraria de cop, i aquí no quedaria ni la teva absència. La meva cap no diria això, diu. La teva feina la faria un altre, millor o pitjor, tant és, i tu et perdries en la polseguera dels records, no series ni un record. La meva cap no parla en to metafòric, diu. Saps per a què ha servit aquesta crisi? Per debilitar-te i que mengis de la meva mà; aquí de tu no en quedarien ni les engrunes, així que no et donis tanta importància. No te la donis tu, la meva cap parla normal, diu. I m’acomiada de l’assaig.