L’Amèrica que Trump traeix
‘Lean on Pete’, d’Andrew Haigh, retrata l’emotiva travessia de l’adolescent Charley
En Charley té 15 anys, malgrat que de vegades l’instint l’empeny a dir que ja ha fet els 16 o els 17. La seva mare el va deixar plantat quan era petit amb el seu pare, que és bona gent, però també un faldiller borratxo i tarambana. Pare i fill s’acaben de mudar a Portland i viuen en condicions míseres. Un dia el nano descobreix un hipòdrom a prop de casa. Hi troba una feina i s’enamora d’un cavall anomenat Lean on Pete. Però de seguida sobrevé una nova i extrema desgràcia familiar. Alhora, el seu cap, Del (Steve Buscemi), decideix vendre el corser. Llavors en Charley s’escapa amb l’animal i emprèn una veritable travessia pel desert. És el relat d’una aventura tràgica però commovedora en què el director britànic Andrew Haigh té la carta impagable d’un actor protagonista, el jove Charlie Plummer, cridat a donar grans satisfaccions en aquesta i futures pel·lícules.
Lean on Pete, estrena destacada d’aquest divendres, es basa en la novel·la del mateix nom que el també cantant i compositor Willy Vlautin va escriure el 2006, si bé la narració es podria situar gairebé “en qualsevol època”, diu Haigh. “Quan vaig llegir el llibre em vaig enamorar del personatge d’en Charley, de la seva sensibilitat i la seva resistència davant l’adversitat. Em va encantar el to humà i compassiu de la novel·la, no només pel que fa a en Charley, sinó també a tots els personatges”, afegeix.
La història passa als Estats Units més allunyats del món urbà de classes mitjanes on s’ambienten la majoria dels films de Hollywood. El camp i la pobresa formen l’entorn natural del que es cou al relat. Es tracta d’un nen que ha estat deixat de la mà de Déu “no només per la seva família, sinó també per la societat”, explica el realitzador. “Volia que la pel·lícula parlés d’aquesta gent abandonada que sobreviu com
Sembla que el jove actor Charlie Plummer està cridat a donar grans satisfaccions en aquesta pel·lícula i en futures
pot”. És l’Amèrica profunda a què Donald Trump ha girat l’esquena, la de les comunitats més humils dels EUA, amb una existència que fins i tot pot empitjorar amb les polítiques del president. “Aquesta és la ironia més gran, la gran tragèdia. Gran part de les persones de què parlem a la cinta haurien votat per Trump pensant-se ingènuament que ell els milloraria la vida”, assenyala Haigh. “El mal –puntualitza– és que l’esquerra tampoc no ha millorat les condicions d’aquesta gent”.
El viatge d’en Charley és dur, però no del tot negre. “No volia que la pel·lícula fos completament trista i ombrívola perquè la vida, tot i que és molt difícil, tampoc no és sempre tan terrible”. I el nen protagonista és un paio resistent, i també especialment sensible, que expressa esperança.
Un moment gairebé màgic del llargmetratge és el dels monòlegs del nano amb el seu cavall, que converteix en confident de secrets i reflexions. Honra el director el fet de no haver caigut en la temptació de simular una relació sentimental corresposta entre el nen i l’animal, com s’ha fet tantes vegades. “Era important que en Charley, tristament, aparegués obrint-se a un ésser que no entén i que és mut”, assenyala. I, en efecte, la seqüència resulta descoratjadora.
Haigh va triar per al paper Charlie Plummer –guanyador del premi Mastroianni a Venècia 2017– sense gaires dubtes quan va veure el vídeo i la carta que va enviar per al càsting. “Tenia alguna una cosa que el feia diferent, amb aquella cara que ens atreia mentre ens mostrava un cert rebuig; amb una mirada que deia tant i que amagava tantes coses”. Té alguna cosa, sens dubte.