Pròxima parada

Abans-d’ahir. Pujo a un tren Barcelona-Terrassa amb la intenció de baixar a la parada de Muntaner. El tren va força ple, de manera que busco un racó on agafar-me. Mentre m’acosto a una de les barres verticals, creuo la mirada amb la d’una jove, asseguda. Du ulleres tipus David Carabén i auriculars i, com gairebé tots els passatgers, està atenta a la pantalla del mòbil, qui sap si seguint les diverses formes d’endogàmia caníbal que ens ofereix l’actualitat política i mediàtica. Tot i això, quan em veu em pregunta: “Vol seure?”. És la primera vegada a la vida que m’ofereixen de seure. Declino l’oferiment amb un somriure nerviós i el gest universal de fer que no amb la mà.

La noia torna a la seva pantalla hiperactiva mentre en zones ignotes de la meva ànima s’activa un procés d’enderrocament anímic brutal. Si fes una cronologia dels pensaments que em passen pel cap hauria de començar per un esforç immediat per entendre les circumstàncies. En acabat, apareixen dubtes compensatoris: “Si hagués dut bastó, encara ho entendria”. Però, a mesura que passen els segons, com si hagués de respondre la pregunta crucial d’un compte enrere de concurs televisiu, em vaig adonant que la situació és la simple conseqüència d’una evidència: he arribat a l’edat i a l’aspecte en què pot passar que algú et cedeixi el seient. En la confusió de pensaments recordo que, el dia abans, en un trajecte similar, jo mateix em vaig aixecar per cedir-li el seient a una dona gran. Ara, de cop i volta, constato que he passat a l’altra banda del riu. És cert que fa uns anys ja vaig començar a notar que alguns joves em deien de vostè o feien servir la fórmula senyor amb una naturalitat que, ara me n’adono, no feia presagiar res de bo. No em va afectar, a diferència del que he sentit quan, per primera vegada, m’han tractat com un dels beneficiaris d’aquests avisos en què, amb un disseny entre cruel i innocent, apareixen persones grans i embarassades amb preferència de seient.

En un intent desesperat, m’esforço per convèncer-me que la noia potser és miop i m’atribueix una vellesa que no tinc. Al capdavall, encara no estic prou atrotinat per poder permetre’m cedir el seient a altres passatgers. Ampliant l’acusació, fins i tot atribueixo a la noia una maldat perversa o, pitjor encara, un excés de bondat, qui sap si covat en un excés d’associacionisme adolescent o d’exposició abusiva al bonisme adoctrinador dels Teletubbies. Per sort el trajecte és curt, tot i que, per quantitat de pensaments, el pas del temps segueix més la lògica del conte El perseguidor, de Cortázar, que la que anuncia la megafonia del tren: “Pròxima parada, Muntaner”. Baixo amb la sensació que em pesen més les cames i, un cop al carrer, intento caminar més de pressa, com si volgués combatre el pas del temps. Al cap d’uns metres noto una estrebada punyent a la ronyonada i torno al ritme habitual; més lent i, sobretot, més realista.

M’intento convèncer que la noia potser és miop i m’atribueix una vellesa que no tinc