Canes es queda muda amb la pel·lícula que revela la demolició de Whitney Italianada de Garrone: ‘Dogman’ narra la tragèdia d’un perruquer de gossos
Va ser l’estrella femenina afroamericana més important dels vuitanta. Cantant de somriure lluminós i veu poderosa, d’un encant captivador. Però al cap de deu o vint anys ja només era el pàl·lid record del que havia estat. Whitney Houston va morir el 2012 en una habitació d’hotel, pel que sembla per una sobredosi de cocaïna. Tenia 48 anys. Què la va matar? Quin va ser el cop definitiu? La fama en va tenir la culpa, com el boogie té la culpa que Michael Jackson –i ningú més– no pogués deixar de ballar? D’on va venir l’esquerda misteriosa per on Whitney Houston es va buidar?
El documental Whitney, projectat ahir a Canes, troba la raó de la caiguda i la mort de la cantant en les desavinences amb el seu marit, Bobby Brown, en la desafecció de la seva filla, Kristina, en els concerts fracassats, en la recaiguda en les drogues, en aquelles desgràcies que van marcar el tram final de la seva vida...
Però la causa principal, segons Kevin Macdonald, el realitzador del documental, està en la seva infantesa. Segons sembla, aquesta és la peça necessària per entendre una tragèdia americana com la de Whitney Houston, sense segons actes en la seva existència.
Com passava al documental Amy, la referència més clara, Whitney segueix el periple vital de la cantant, amb el triomf que representa l’estrena d’El guardaespatlles, amb Kevin Costner, que la va convertir al principi dels noranta en una estrella global. Per acostarsegura se a la seva vida, Macdonald ha tingut un element que altres intents d’aproximació a la figura de Whitney Houston no havien tingut fins ara: la col·laboració de la família de la cantant, incloent-hi Bobby Brown.
La bomba arriba quan la tieta de la cantant, Mary Jones, la que va trobar el cadàver de l’estrella a l’hotel Hilton de Beverly Hills, as- que la seva neboda, quan era petita, va patir abusos sexuals de la seva altra tieta, Dee Dee Warwick, germana de la famosa cantant Dionne Warwick.
La mare, Cissy Houston, cantant com la seva filla, també apareix a la pel·lícula, tot i que breument. El lloc de la filmació és la mateixa església on es va fer l’enterrament de la seva filla. Cissy es mostra autoritària, distant de la seva filla, però preocupada pel seu benestar. El pare no en surt més ben parat. Com en el cas d’Amy Winehouse, el progenitor s’encarrega de les finances familiars, i estafa tot el que pot. Totalment aliè a la sort de la seva filla i els seus problemes amb la droga. I quan Whitney l’acomiada, la demanda per 100 milions de dòlars.
La veritat és que l’ascensió i la caiguda de Whitney Houston no es pot explicar per una sola raó. Les drogues en són l’agent catalitzador. Les relacions conflictives amb el seu marit també hi tenen una part de responsabilitat. I una sexualitat problemàtica, suggereix el documental de Macdonald, sense definició clara, ajuden al desconcert de la cantant. Però la vida de Whitney Houston, com qualsevol altra vida, de fet, no es pot explicar per un factor únic. Ni tan sols amb la suma d’una sèrie de factors concatenats. Potser l’esquerda era a dins, creixent a poc a poc, i el misteri continua. Com continua la memòria i la música de Whitney Houston.
Matteo Garrone, amb Dogman, també s’acosta, a la seva manera, al misteri de l’existència. L’italià, que ha guanyat dues vegades el Gran Premi del Jurat, primer amb Gomorra (2008) i amb Reality (2012), s’acosta aquí a la tragèdia d’un home ridícul, un perruquer de gossos que es vol venjar d’un amic, un gegant sense entranyes, que l’ha enviat a la presó.
El drama passa en una població costanera, propera a Roma, un lloc miserable i màgic alhora. I la tragèdia té alguna cosa de realisme italià, com a Gomorra, de misèria acumulada. Però també molt de conte, com a El cuento de los cuentos (2015). El protagonista és un home petit; el seu oponent, un gegant. El gegant acaba en una gàbia. Els gossos borden, i Garrone continua explicant la seva història de terror i de venjança.
‘Dogman’ es mou entre el realisme de ‘Gomorra’ i la llegenda màgica d’‘El cuento de los cuentos’