L’angoixa del BCE
La política monetària està tan sobrecarregada que el marge per fer front a una altra crisi és ja molt limitat
S’acosta la cimera de l’euro del 28 i 29 de juny. La que hauria d’haver reformat l’eurozona després del nonat acord Merkel-Macron. De tot el que es va proposar, potser l’únic que pot salvar-se seria un suport públic per liquidar bancs. Perquè de fet continuem immersos en un debat insoluble: Alemanya i els seus aliats s’oposen a qualsevol transferència de recursos a països en dificultats i, en tot cas, la condicionen a les reformes i l’austeritat, mentre que França i Itàlia insisteixen a mancomunar riscos i crear fons d’estabilització en l’expansió que permetin mitigar la crisi, sense cap condició.
Potser no tot està decidit i es podrà avançar en la necessària reforma. La inusual activitat pública del BCE sembla indicar-ho. Primer va ser Draghi. Fa pocs dies destacava la necessitat de mecanismes fiscals d’ajuda, sense condicionar-la ni a l’austeritat ni a les reformes. Després ha estat el butlletí mensual del BCE del maig, en què s’han destacat les diferències entre els EUA i l’eurozona en l’absorció de xocs econòmics. Entre el 1999 i el 2016, als EUA aquells impactes es van suavitzar un 60% per transferències entre estats (privades i públiques). A l’eurozona, en canvi, aquella absorció col·lectiva va ser només del 20%: la major part de l’ajust es va operar dins de cada país, agreujant les crisis nacionals. Per això, els seus autors demanen mecanismes de suport col·lectiu: un sistema únic de garantia de dipòsits o suports fiscals per a la reestructuració o liquidació de bancs. Encara que és molt més vistosa la seva petició de crear un fons d’estabilització fiscal, finançat per tots, que permeti transferències cap als països en crisi. Per exemple, un subsidi d’atur conjunt o un pressupost d’inversió comuna, que només es posarien en marxa quan un país s’enfonsés en la recessió.
Respecte de les propostes, res de nou sota el sol. El que és innovador, i ho és molt, és que sigui el BCE el que prengui partit. Per afegir insult a la injúria, Vítor Constâncio, el seu vicepresident, ha afirmat que el sud ja ha fet els deures i que, per tant, a Alemanya li ha arribat l’hora de compartir riscos.
Aquestes inusuals posicions expressen una cosa que ens hauria de preocupar, i molt: que la política monetària està tan sobrecarregada (tipus d’interès nuls i compra de més de 2,3 bilions d’actius) que el marge de maniobra per fer front a una altra crisi és ja molt limitat. Venint del BCE, es tracta tant d’una petició d’auxili, perquè els governs dissenyin mecanismes fiscals conjunts per afrontar la pròxima recessió, com d’una advertència seriosa: ningú no pot esperar que la política monetària tingui el protagonisme que ha tingut del 2010 al 2018.
Tant de bo que les espases continuïn enlaire i el BCE se surti amb la seva. Perquè els núvols que s’acumulen no anticipen res de nou. I quan la tempesta esclati, valdria més estar previnguts. Encara que nosaltres, incòlumes al descoratjament, continuem fent la nostra.