Antony Beevor
HISTORIADOR
El prestigiós historiador britànic, autor de Stalingrado, La caída o La guerra civil española, publica ara La batalla de los puentes, en què aborda la incidència de la vanitat dels generals en la darrera victòria nazi, el desastre d’Arnhem.
Sir Antony Beevor, el reconegut historiador militar britànic ja consagrat amb els seus exitosos assajos sobre Stalingrado, La caída o La Guerra Civil española, torna a l’escenari bèl·lic que coneix bé per centrar-se en la derrota que va retardar el final de Hitler i va allargar el gran conflicte del segle XX. És el desastre d’Arnhem, o, com es titula la seva nova obra, La batalla por los puentes, Arnhem 1944. La última victoria alemana en la Segunda Guerra Mundial (Crítica). Rigorós i amè a parts iguals, el llibre incideix en com les vanitats, enveges i recels mutus entre els màxims jerarques militars van marcar alguns episodis de la contesa i hi van influir en el desenvolupament.
D’entrada, als anys trenta i fins als primers quaranta ningú no havia sentit parlar dels militars que protagonitzarien les primeres planes de la terrible actualitat mundial. “De sobte, aquests generals es van veure a si mateixos com a estrelles de cinema”, explica Beevor a La Vanguardia. Les casernes van aparèixer envoltades de periodistes sense que ningú pogués comentar les operacions en curs o en preparació, de manera que les entrevistes i comentaris s’havien de centrar en l’alt comandament. I esclar, a una part dels concernits tanta atenció, i tan sobtada, els va pujar al cap. “Alguns, com ara Montgomery, MacArthur o Mark Clark van pensar, pel que sembla, que les relacions públiques i el carisma eren una nova forma de lideratge”.
Beevor destaca en l’entrevista el cas del nord-americà Mark Clark, que es va dotar d’un equip d’imatge de 50 persones per assegurar-se que només el fotografiessin pel costat bo”. L’individu estava obsessionat a prendre la ciutat de Roma i tot el que tenia a veure amb la seva antiga civilització. “Es va entusiasmar tant amb la idea de tenir un perfil romà que a l’Estat Major li deien general Markus Aurelius Clarkus”.
Montgomery també gaudia sent el centre d’atenció, “i sobretot detestava no ser-ho”. Però el seu cas és diferent: “Penso que avui tothom assumeix el que vaig suggerir al meu últim llibre (Ardenas 1944. La última apuesta de Hitler), en el sentit que Montgomery patia síndrome aguda d’Asperger”. Això explicaria la seva incapacitat per comprendre la perspectiva dels altres i, encara menys, l’opinió que tenien d’ell, sosté l’autor. La confluència d’orgulls “sens dubte va influir en el curs de la guerra”, indica. Per exemple, “quan Monty va reclamar per a ell el mèrit i la glòria de la victòria a les Ardenes, els nord-americans es van enfadar tant que a partir de llavors la Gran Bretanya va perdre tota influència dins del Consell aliat durant el conflicte, i fins i tot després”. “Els oficials d’alta graduació dels Estats Units es van agafar a la valenta l’ascens de Montgomery, perquè nomenar-lo mariscal equivalia a convertir-lo en general de cinc estrelles quan Eisenhower, el
La fama sobtada va portar més d’un general a convertir-se en una autèntica ‘prima donna’, diu Beevor
seu superior, encara era general de quatre. Aquell mateix dia Patton va dir per carta a la seva dona: ‘Aquesta qüestió de l’ascens ens posa malalts’”, explica Beevor al seu llibre.
Enmig d’aquestes disputes infantils, però que barrejaven la lluita dels egos amb el debat estratègic, Montgomery es va entossudir amb totes les forces a imposar el seu criteri per dur a terme la que es va batejar amb el nom d’operació Market Garden, consistent a prendre els ponts del Rin entre Wesel i Arnhem (Països Baixos) perquè el XXI Grup d’Exèrcits, sota el seu comandament, travessés el riu al nord de la conca del Ruhr. “Montgomery havia fet els seus càlculs: si el primer a establir un cap de pont a l’altre costat del Rin era ell, Eisenhower es veuria obligat a cedir-li el gruix dels subministraments i a reforçar-lo amb unes quantes formacions nord-americanes”, diu l’historiador i exmilitar.
Beevor precisa que el xoc de vanitats no va ser l’únic motiu dels errors en la que va ser l’operació més important aerotransportada dels aliats durant la guerra: “L’eufòria davant la convicció que els alemanys estaven vençuts també va tenir molt a veure” amb la derrota aliada, assenyala Beevor. En tot cas, la fallida operació Market Garden, amb 100.000 soldats involucrats, però també amb abundants baixes i més de 16.000 morts per la fam ocasionada a la població civil, “va perjudicar la moral dels britànics i va afectar tota la població neerlandesa, no només els 180.000 desplaçats de la ribera nord del Nederrijn. El paisatge després de la batalla era espantós. Arnhem es va convertir en una ciutat morta”.
La batalla por los puentes s’endinsa en la situació psicològica de la tropa; en els atacs d’escepticisme i cinisme de molts soldats; en els episodis de robatori i saqueig per part d’altres; en els humors molt diferents dins del bàndol aliat, amb els polonesos i els dels Estats Units impacientant-se sempre davant les bromes dels britànics... Tot això sense estalviar detalls tècnics de cada incursió i cada bombardeig. I sense perdre de vista aquells comportaments ridículs i irresponsables d’aquest o aquell general envanit que, com diu l’autor, “es converteix en una d’autèntica prima donna”. “Encara gràcies que no els passava a tots, eh?”, matisa Beevor. Encara sort.