El Constitucional i les conveniències
La batalla política entorn de la controvertida iniciativa del Govern central per aconseguir amb dreceres l’aprovació dels seus plans pressupostaris es dirimirà a les Corts, però tindrà, probablement, un interessant epíleg al Tribunal Constitucional (TC). I també tindrà molt d’interès veure per on surt aquesta vegada el TC, que en ocasions precedents ha demostrat una gran capacitat d’adaptació al terreny. El president Pedro Sánchez deia ahir que el mecanisme ideat per aconseguir la modificació dels pressupostos –i, de passada, aprovar-los– és “perfectament legal”, i tenia raó. Però també tenen raó PP i Cs quan clamen al cel davant la perspectiva que ardits aliens facin fracassar els seus plans de veto als nous comptes de l’Executiu, que necessita obtenir llum verda per al seu pla de dèficit, permès per Brussel·les.
Tenen raó les dues parts, perquè els uns i els altres –sobretot PP i PSOE– han recorregut a ardits legislatius similars quan han necessitat esquivar els obstacles disposats per una oposició embravida. És cert, en aquest sentit, que fins al 2011 va imperar la màniga ampla parlamentària i del Constitucional per permetre dreceres de tota mena. Però no menys vistoses que la d’ara, quan es pretén que una esmena a la llei orgànica del Poder Judicial desbloquegi tota una llei d’Estabilitat Pressupostària. Que tots han actuat, en cada ocasió, a conveniència, ho demostra l’afany posat ahir pels uns i els altres per escrutar les bases de dades del Tribunal Constitucional a la recerca d’antecedents.
En aquell cas del 2011 va ser el PP qui va pretendre tornar a tipificar com a delicte la convocatòria il·legal de consultes populars. Ja s’havia fet una cosa similar contra el pla Ibarretxe, i el PSOE ho va derogar així que va arribar al poder el 2004. I, curiosament, el ponent de la sentència que a partir del 2011 va fixar el principi que una esmena ha de tenir congruència amb el projecte de llei en què s’insereix va ser el magistrat Pablo Pérez Tremps, que el PP va recusar –i va aconseguir apartar– en el cas del recurs contra l’Estatut de Catalunya, per la simple raó que havia fet un treball sobre les autonomies i Europa pagat per un organisme vinculat a la Generalitat.
Després, el 2014, es va regular l’aforament de Joan Carles I com a rei emèrit per mitjà d’una esmena a una reforma de la llei del Poder Judicial. La reforma es va tramitar en només tres dies, a proposta del PP, que governava amb majoria absoluta. Sens dubte, altres temps, altres majories parlamentàries i altres equilibris. És a dir: altres conveniències, dels uns i dels altres.