Prejudicis i supèrbia
Foragitar els prejudicis és difícil en tota activitat humana i, molt especialment, en la política. No hi ha pròpiament cap forma de societat que no es basi més o menys en els prejudicis mitjançant els quals s’admeten uns determinats tipus humans i se n’exclouen d’altres. Aquesta és una reflexió de Hannah Arendt en el seu assaig sobre Què és la política.
Quan dimarts apareixia José María Aznar a la comissió sobre el finançament irregular del PP al Congrés dels Diputats, se sabia que el personatge no es deixaria intimidar per les preguntes dels seus adversaris polítics que tenien tants prejudicis contra l’expresident del govern com Aznar els demostraria també contra qualsevol que li qüestionés la seva honestedat política.
Vaig recordar les comissions d’investigació contra Rupert Murdoch i contra Tony Blair al Parlament britànic. La BBC els va retransmetre en directe. Es tractava de la manipulació de la premsa per part del magnat australià i del paper de Blair en la guerra de l’Iraq. Les preguntes van ser duríssimes, extemporànies, fins i tot acorralant els compareixents durant diverses hores en cada una de les sessions.
Anaven a les coses concretes, sense miraments, amb claredat. Els compareixents aguantaven el tipus sabent que havien de respondre a greus acusacions. Se’n van sortir com van poder, dels interrogatoris gairebé policials, i al final es va conèixer un informe en el qual tant Murdoch com Blair van sortir molt malparats perquè van fer un mal ús del seu poder, tant en la fabricació de l’opinió pública per distorsionar els fets com en l’exercici de la política des del poder.
Aznar es va presentar com el polític perfecte, l’home que no va conèixer cap detall dels molts casos de corrupció del seu partit que estan pendents als tribunals o, com en el cas Gürtel, ha rebut ja
Aznar té dret a defensar-se però sense la supèrbia de qui pensa que no ha trencat cap plat
sentència ferma i ha ocasionat, ni més ni menys, una moció de censura que va desplaçar del poder Mariano Rajoy.
La picabaralla amb el republicà Gabriel Rufián va adquirir caires tavernaris en alguns moments. No és que tinguessin prejudicis sinó que feia l’efecte que no podien tolerar-se a la mateixa sala. Aznar repartia clatellades a cada pregunta incòmoda rebuda. A Rufián li va deixar anar que “demanar explicacions quan ve d’un partit que vol trencar l’ordre constitucional és ultrapassar els límits”. Al diputat socialista Rafael Simancas li va dir que no coneixia Francisco Correa, aquell personatge que desfilava amb tant de glamur per l’esplanada de l’Escorial el dia del casament de la seva filla.
A Pablo Iglesias el va considerar un perill per a la democràcia i la llibertat. I així va anar responent als que li demanaven respostes sobre les irregularitats del PP que han existit i són manifestes. No sabia res de res.
Aznar té dret a defensar-se com cregui oportú però sense la supèrbia de qui pensa que no ha trencat cap plat, és un home perfecte i no accepta que les imperfeccions són també humanes. La sessió va deixar un regust amarg.