Maragall, la vida sembrada
Quaranta amics de qui va ser alcalde i president evoquen les seves vivències compartides al llibre ‘Records’
Quaranta veus embasten Records, el llibre que avui es presenta a l’editorial RBA amb motiu del desè aniversari de la creació de la Fundació Pasqual Maragall per lluitar contra l’alzheimer. Quaranta amics rememoren moments viscuts amb qui va ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, però, sobretot, dibuixen un home valent, carismàtic, càlid i estimat. Potser són vivències que ell ja no recorda fil per randa, però viuen en els altres, que els han volgut compartir amb tots i tornar-los a ell.
Els periodistes d’aquest diari Juan José Caballero (redactor en cap jubilat), Carina Farreras (educació) i Suso Pérez (Defensor del Lector) s’han encarregat de recollir i escriure aquestes veus de diversos àmbits (la política, la música, el periodisme, l’art, els veïns...) que el van acompanyar en diferents moments de la seva trajectòria i ho continuen fent. Es tracta d’anècdotes aparentment senzilles però que, assenyalen els autors, fan emergir una persona que potser per a molts ciutadans estava tapada per la figura del polític. També hi ha amics recents que, com Sílvia Pérez Cruz, hi han travat lligams especials. És com si Pasqual Maragall, explica la cantant, reposés dins de la música. “Jo me l’estimo molt. És com... no ho sé explicar. No el vaig conèixer en l’altra etapa, però he compartit aquests moments de música, i en tinc un record molt dolç. M’encanta cada vegada que ens veiem”.
Josep Miquel Abad, Eduardo Mendoza, Narcís Serra, Custodia Moreno, Mariscal, Frank González, Jordi Basté i Jordi Évole, entre molts d’altres, intervenen en un llibre en què, segons els autors, queda destacada la capacitat de Pasqual Maragall de veure el futur, la seva intel·ligència per saber cap a on havien d’anar les ciutats, el símbol d’una Barcelona que els ciutadans cada vegada valoren més. Emergeix un lideratge polític i humà que arriba fins que ell mateix anuncia en roda de premsa que té alzheimer i es posa al capdavant de la lluita contra la malaltia perquè d’altres un dia es puguin beneficiar del seu projecte.
“No crec que hi hagués maragallades”, diu Montserrat Tura, exconsellera d’Interior, per referir-se a les vegades que Maragall decidia sortir del guió. “El que passava és que es movia en unes coordenades diferents de les coordenades en què es movien els altres”. La política i la vida s’entrellacen en aquest llibre
Caballero, Farreras i Pérez reflecteixen amb petites anècdotes el seu potencial personal i polític
que comença amb el testimoni de Josep Miquel Abad, que va dirigir el Comitè Olímpic Organitzador de Barcelona’92. Abad recorda aquell dia gravat a la retina dels barcelonins quan Joan Antoni Samaranch va dir “Barcelona”. La foto de l’alegria dels polítics és coneguda, però aleshores, explica Abad, Pasqual Maragall es va obrir pas cap a la segona fila, on era ell, i el va anar a abraçar. “Ens vam posar a plorar. Que en aquell moment d’eufòria digués: ‘On és aquest paio?’... Això és inoblidable”.
També és inoblidable per a Custodia Moreno, líder veïnal del Carmel, el dia que l’alcalde, empunyant ell mateix una maça, va fer caure l’última barraca del barri. I Frank González, que va ser escorta del president, recorda com quan va deixar el càrrec tots volien continuar amb ell. Els escortes li van regalar el 2011, quan va fer 70 anys, un viatge per fer junts el camí de Sant Jaume. I hi van anar.
Els relats, expliquen els autors, recullen el que Pasqual Maragall ha sembrat al llarg dels anys, que ha estat molt. I també indiquen que en les narracions no es percep que ell hagi canviat. Els detalls humans van dibuixant la seva cara més desconeguda i propera, com quan Jordi Évole recorda la seva primera trobada. Aleshores ell era el Follonero. “Molta gent –diu– menyspreava la meva feina. Ell no. Em va fer sentir l’afecte que li provocava el que jo feia. És molt possible que connectéssim en l’entremaliadura”.
Des de la severitat del moment, Mònica Terribas explica l’última entrevista que li va fer com a president, un comiat, un tancament d’etapa. Després de les dificultats del primer tripartit, Maragall se’n va anar sense retrets. Aquella entrevista, assenyala, va tenir una continuació personal. Van quedar per sopar amb les seves parelles al Set Portes i “Pasqual va acabar la vetllada cantant tangos acompanyant-se del piano del restaurant”.
Són detalls que expliquen una vida i que Caballero, Farreras i Pérez teixeixen amb talent perquè els ciutadans puguin retenir qui va ser l’alcalde , el president i l’home.