Arànega, èxit segur
Si tens l’actriu, gairebé tens l’èxit a la butxaca. El 1994 en va tenir Rosa Maria Sardà quan amb una gran Amparo Moreno va estrenar el popular monòleg de Willy Russell. En té ara al Goya Miquel Górriz amb una pletòrica Mercè Arànega, com a protagonista única de Shirley Valentine. Des que es va estrenar el 1986 el text és un vehicle extraordinari per a una actriu capaç de maniobrar amb talent i sensibilitat pels meandres anímics i existencials que planteja l’autor en una comèdia sobre el retrobament d’una mestressa de casa de mitjana edat amb ella mateixa. Valentine és el seu cognom de soltera, detall important a les societats en què la dona perd
JUAN CARLOS OLIVARES ‘Shirley Valentine’ és teatre amable que ofereix l’oportunitat de gaudir amb una intèrpret excel·lent
mitja identitat quan és casa.
L’obra és una versió alleugerida del kitchen sink realism –teatre militant dels anys cinquanta i seixanta liderat per autors com Osborne o Wesker–, centrada en el despertar d’una dona als 50 (esposa, mare, professió: la seva llar) que observa com la seva vida de classe mitjana a Liverpool s’ha convertit en una rutina buida.
El renaixement es presenta amb una oportunitat inesperada d’escapar cap a una Mediterrània idealitzada. Una illa grega de postal. Un fotograma pujat de contrast de Mamma Mia. Un divertit gest escenogràfic de Jon Berrondo. Russell utilitza tots els clixés per llançar un missatge esperançador d’alliberament personal sense endinsar-se mai en el terreny de la ruptura dolorosa. Es deu al seu públic, que comprèn el neguit de la protagonista, però aplaudeix encara més el gest de segona oportunitat que ofereix al seu marit mentre espera relaxada en una platja de l’Egeu. Revolució blanca en un marc incomparable.
Shirley Valentine és teatre amable. Entreteniment digne que sobretot cal gaudir per l’oportunitat de passar gairebé dues hores amb una intèrpret extraordinària. Mercè Arànega condueix el personatge –guiada per Górriz– per un subtil despullament del personatge i també de l’actriu. Fins a arribar a la veu nua i honesta de les escenes finals. Un procés il·lustrat pel vestuari dissenyat per César Olivar. Un trompe-l’oeil genial fins que el personatge s’allibera de la disfressa. Una gran Arànega que comença l’obra amb el costumisme pujat per esquivar amb desimboltura de bulevard els acudits fàcils que es creuen al seu camí –versió liverpoolina de la Magda d’A tots els que heu vingut–, i pas a pas evoluciona cap a una interpretació sense artificis, natural, molt de veritat. Una transformació que engrandeix aquesta brillant conferència confessional. L’audiència: una paret de cuina, una roca grega i el feliç públic del Goya.