Els temes del dia
La selecció dels candidats a les pròximes eleccions municipals a Barcelona, i la decisió de la Fiscalia del Tribunal Suprem de no investigar els estudis del popular Pablo Casado.
FALTEN vuit mesos llargs per a les eleccions municipals de Barcelona. L’ambient preelectoral és tens i el futur és incert. És veritat que en el grup de BComú, que ocupa l’alcaldia, hi ha pocs dubtes que Ada Colau repetirà candidatura i provarà de conservar la vara de comandament. Però la situació en les altres formacions és ara més impredictible. Manuel Valls, l’ex-primer ministre francès, presentarà la seva candidatura dimarts. Tot indica que s’envoltarà d’un equip de col·laboradors aliens a Ciutadans, la qual cosa ha causat alguna inquietud en aquest partit. Tant a ERC com al PDECat, els candidats que van vèncer en les respectives primàries semblen descavalcats: el republicà Alfred Bosch va anunciar dijous que cedia el pas a Ernest Maragall; Neus Munté tindria ja molt poques possibilitats de defensar els colors postconvergents en la cursa cap a l’alcaldia. Altres polítics independentistes mantenen aspiracions, ignorant encara fins a on els portaran. Jaume Collboni, el presumible candidat socialista, no pot afirmar que quan soni l’hora decisiva seguirà sent-ho. Ni tan sols Alberto Fernández, l’incombustible cap de fila popular, pot assegurar que repetirà en les condicions habituals.
Impera, en suma, la indefinició. Una indefinició que ja s’ha produït en conjuntures més tranquil·les que l’actual. Però que ara està estretament relacionada amb una divergent conceptuació del significat i el valor polítics de Barcelona. Per als candidats que encara prioritzen el component ideològic, com és el cas de Colau, la pròxima batalla de Barcelona té a veure, prioritàriament, amb la ciutat, amb els sistemes de gestió que convé aplicar-hi i, en últim extrem, amb el model social que hauria de ser dominant. Però per a bona part dels contendents restants –i així ho han expressat ells mateixos, sense embuts– la batalla per l’alcaldia de Barcelona es planteja en termes nacionals. Es tracta de conquerir la capital catalana per avançar a continuació cap a un estat independent.
Creiem que, en qualsevol circumstància, Barcelona és una ciutat prou important perquè tots els esforços que es facin per dirigir-la estiguin orientats cap a la consecució del progrés col·lectiu i del benestar de cadascun dels barcelonins. Cada administració té la seva comesa i les seves responsabilitats. Les de l’Ajuntament de Barcelona són millorar el funcionament de la ciutat i la vida dels seus habitants. És cert que, si això s’aconsegueix, Barcelona podrà actuar com a renovat motor de Catalunya. Però també ho és que si s’utilitza com un simple ressort per a finalitats extramunicipals potser no s’assoliran els objectius buscats i, alhora, se’n descuidarà el dia a dia.
Heus aquí una cosa que no hauria de passar. En primer lloc perquè Barcelona, per tradició, facultats i amor propi, no s’ho pot permetre. En segon, perquè en els darrers temps s’han manifestat una sèrie de problemes en els àmbits de la seguretat, l’incivisme, els immigrants, el turisme i l’habitatge, per esmentar-ne uns quants, que reclamen atenció prioritària i solució urgent. L’anhel independentista és legítim, com ho és, esclar, el constitucionalista. Però per dirimir entre l’un i l’altre ja hi ha les eleccions autonòmiques. La finalitat de les eleccions municipals és una altra: aconseguir una Barcelona millor per a tots els seus habitants. Aquest i no cap altre ha de ser l’objectiu dels que aspiren a governar-la algun dia.