El final dels imperis
Juan José López-Burniol recorda com, amb el tractat de Versalles i el final de la Primera Guerra Mundial, Europa va optar per diluir l’imperi austrohongarès, aparentment en benefici de les nacionalitats que l’integraven, i al fer-ho va perdre l’oportunitat de reconstruir el vell imperi amb una identitat federal: “D’aquesta manera, va desaparèixer una administració que, malgrat les seves tares i el seu burocratisme, va funcionar des de Praga i Galitzia fins a Bòsnia i Hercegovina, creant un espai econòmic urbanitzat”.
Al’entrada del seu diari corresponent al dissabte 9 de novembre del 1918 –aviat farà un segle–, el comte alemany Harry Kessler va escriure: “El kàiser ha abdicat. La revolució ha triomfat a Berlín”. I després d’una detallada narració del que va fer aquell dia –“a casa m’he vestit de paisà, perquè a alguns els han arrencat les muscleres i els distintius d’oficials”–, acaba dient que “així acaba aquest primer dia de la revolució, que en poques hores ha vist la caiguda dels Hohenzollern, la dissolució de l’exèrcit alemany (i) el final de l’anterior forma de societat a Alemanya”. L’endemà –11 de novembre– va acabar la guerra europea. Havia durat 563 dies i costat 10 milions de soldats morts i 20 de ferits. Havia destruït els imperis alemany, austrohongarès i turc; havia enderrocat les dinasties dels Hohenzollern, els Habsburg i els Romanov. “El món d’ahir” narrat per Stefan Zweig havia deixat d’existir, i començava per a Àustria –amb paraules del mateix Zweig– “l’agonia de la pau”.
Aquesta agonia d’Àustria-Hongria va ser estudiada –al seu llibre Rèquiem per un imperi difunt– (1988) per l’historiador François Fetjö, nascut a Hongria i autor d’una vintena d’obres sobre la història d’Europa Central i de l’Est. En ella es planteja per què es va imposar en els vencedors el desig de substituir la idea tradicional d’una pau negociada en vistes al restabliment de l’equilibri entre les potències pel concepte inèdit de la “victòria total”, que legitimava la supressió d’un Estat enemic, és a dir, la disgregació de l’imperi austrohongarès. Així ho va establir el tractat de pau subscrit el 28 de juny del 1919 al saló dels miralls del palau de Versalles. Destaca Fejtö que Alemanya i Àustria-Hongria van ser, de fet, jutjades i condemnades en absència dels acusats, que només van ser convocats per sentir el veredicte. La pena que va recaure sobre Àustria-Hongria va ser molt més severa que la infligida a Alemanya. Alemanya va sobreviure, mentre que la monarquia austrohongaresa va ser condemnada a la disgregació.
El retret més gran que fa al tractat de pau del 1919 és la seva hipocresia. Es va pretendre –escriu– que totes les decisions havien estat preses sobre el principi de les nacionalitats (el dret d’ autodeterminació dels pobles), però no va ser així, ja que aquest principi es va abandonar quan la seva aplicació afavoria els vençuts, com –per exemple– quan Hongria va protestar perquè es deixaven fora de les seves fronteres dos milions i mig de magiars, i quan Àustria va perdre els tres milions d’austroalemanys dels Sudets. Cal admetre-ho: els problemes nacionals de l’espai danubià es van agreujar gràcies al tractat. Així –insisteix Fejtö–, a Iugoslàvia, serbis i croats es van posar d’acord, malgrat les seves diferències, a dominar 500.000 alemanys, d’altres tants hongaresos, 400.000 turcs i albanesos, i 200.000 romanesos. Romania, per la seva part, va assumir més de 2.500.000 magiars, 780.000 jueus, 723.000 alemanys, 448.000 ucraïnesos, 358.000 búlgars, 318.000 russos i 57.000 serbis. Això sí, tot es va fer amb la pretensió que aquests “estats multinacionals” es convertissin en “estats nacionals” unitaris i homogenis. És fàcil imaginar la sort de les minories.
Quina va ser la causa d’aquest procediment? Fejtö nega que la disgregació de l’imperi austrohongarès fos un destí inexorable; era una tendència que coexistia dintre d’ell amb una altra: la federalització de la monarquia, que potenciava els avantatges de viure junts. La disgregació va arribar quan els pobles van comprendre que la voluntat dels aliats era destruir Àustria-Hongria, per la qual cosa estaven condemnats a separar-se. Dues van ser les raons d’aquesta opció aliada: 1. Diplomàtica i estratègica: ÀustriaHongria, després d’aliar-se amb el Reich de Guillem II havia deixat de complir la seva funció tradicional de contrapès a l’expansionisme militarista prussià-alemany, tasca que li havia estat confiada amb l’objecte de l’equilibri europeu. 2. L’impuls de l’esquerra republicana francesa, que va veure l’ocasió de derrotar els “agents del Vaticà”, de republicanitzar Europa, d’alliberar les nacions oprimides i de culminar així la Revolució Francesa. En suma, Àustria-Hongria no va esclatar sinó que la van fer esclatar.
Conclou Fejtö que, d’aquesta manera, va desaparèixer una administració que, malgrat les seves tares i el seu burocratisme, va funcionar des de Praga i Galitzia fins a Bòsnia i Hercegovina, creant un espai econòmic urbanitzat, un gresol de pobles que van generar una cultura diversificada, una espècie humana amb sensibilitat i mentalitat diferents a les dels francesos, alemanys, anglesos i russos. “La capital d’aquella simfonia polifònica, i sovint cacofònica, era Viena. Aquella Viena que, el 1914, en una població de dos milions hi havia més de 400.000 txecs, on no es pot, fins i tot ara, obrir l’anuari sense trobar a cada pàgina una majoria de no-alemanys –una Nova York avant la lettre, a la mesura d’Europa Central–.
Aquesta Mitteleuropa és avui símbol d’una ocasió perduda: la federació en lloc del divorci”.
Aquesta Mitteleuropa és avui símbol d’una ocasió perduda: la federació en lloc del divorci