José Manuel Baltar
CONSELLER DE SANITAT DE CANÀRIES
La sanitat pública canària haurà de pagar una indemnització milionària a una dona a qui no van advertir d’un error en un diagnòstic prenatal i va donar a llum sense saber-ho un fill amb una síndrome hereditària gravíssima.
Avui fas anys i estàs contenta, i tant! L’alternativa a fer-ne sempre és molt pitjor. “Estàs madurant”, t’etziba per telèfon la teva germana mig de broma, i gairebé que no l’engegues a dida. Segons com, els aniversaris fan bola quan baixen per la gola. Madurar no és més que l’eufemisme de fer-se gran quan tu el que voldries és tornar als vint i fotre’t les responsabilitats i els compromisos per barret. Ara mateix el que necessitaries a la teva vida és un Walt Whitman com a coach personal que t’ensenyés a passar anys, perquè d’això en vas ben peix.
Avui és el teu aniversari, sí, i escrius la llista com cada any: decidir què vols fer amb el teu temps, decidir què vols fer amb el teu cor. El desig. Les ganes de riure. Les ganes de viure.
Tens clar que el que no et pots permetre és perdre el temps com fins ara. El drama de les societats modernes, i també el teu, és que cada vegada sabem perdre menys el temps de manera profitosa, i llavors el temps ens perd a nosaltres. De fet, de tots els plaers que pot experimentar una persona, el de perdre el temps així se’ns ha oblidat. “Som el que fem amb el que han fet de nosaltres”, diria Sartre.
Voler arribar a tot és no arribar a res. Ets l’alarma d’un rellotge que es dispara cada dia massa d’hora. Voler guanyar temps com sigui és una manera bastant estúpida de perdre’l. Ets una agenda sense forats ni fulls en blanc. Ets un correu urgent que has
Voler guanyar temps com sigui és una manera bastant estúpida de perdre’l perquè s’escapen els moments
de respondre sí o sí, ara, ja. La veritat és que no tens temps ni de tenir pressa. I et preguntes sovint per què, si val la pena, i no hi trobes resposta.
Aquest pont de la Mercè no el treballaràs. La teva filla petita et va abordar dilluns al menjador de casa com un voluntari d’aquests que van pel carrer demanant que et facis soci d’una oenagé, et va tancar el pas i va deixar anar: –Per la Mercè t’agafaràs festa, oi? –Doncs no sé si podré, princesa. –Podràs. En tindràs, de temps. Quina enveja, l’ordre de prioritats dels nens, que no tenen el sentit utilitari del temps que tenim els adults i avantposen el que massa sovint tu col·loques en penúltima posició. Per als nens, tant és quan, l’important és que no s’escapi el moment. Ells sí que n’han après, de madurar.
Així penses en la teva illa i en els Camins de Cavalls que et falten per recórrer. Tornar-te a emocionar amb una posta de sol a Cavalleria. Canviar de plans sobre la marxa. Passejar a poc a poc, com qui trepitja la Lluna. Treure l’alegria de dins i cantar al cotxe, parada al semàfor. Gaudir d’una conversa amb els pares, amb els fills, amb els amics. Mullar-te sota el xàfec d’un estiu que no vol marxar. Enfonsar el cap en un bany d’espuma d’aquells de les pel·lícules. Enviar a la merda el full Excel. Deixar que t’acaronin l’esquena mentre t’adorms. Anar enlloc i perdre-t’hi. Vessar tendresa com si no hi hagués res més. Estimar una, dues, tres, quatre o cinc vegades, i totes més que abans. Quedar-te quan el més fàcil és fugir. Arriscar-te amb tota la por a les costelles.
Avui fas anys i ja tens la teva llista.