La consellera que posa veu a Ofèlia
Doctora en Filologia Romànica amb una tesi sobre la bogeria a l’edat mitjana, la titular de Cultura ha estudiat igual Cervantes que Shakespeare
Acte formal a la Pedrera. Fa dues setmanes. L’auditori, ple. Es presenta una col·lecció de clàssics de la literatura i la consellera de Cultura fa una conferència sobre el tema, del qual és una experta. I de sobte, per a sorpresa dels assistents, Laura Borràs (Barcelona, 1970) arrenca a cantar, invocant el dolor d’Ofèlia: “And will he not come agaaaain?, oh, no, he’s deeeead...”, estil Kate Winslet a Hamlet. I ho fa francament bé. Es noten les taules de qui fa més de dues dècades que està a la universitat, que desplega tota mena d’arts per captar l’atenció dels seus alumnes de literatura i comunicar-los la seva passió per la matèria que té entre mans. “Una cosa és llegir Shakespeare i una altra és sentir Ofèlia cantant. Ho faig de tant en tant per acabar d’explicar l’autor”, confessa.
La cita amb Borràs és dijous, en una de les aules de la Universitat de Barcelona on va començar el 1994 la seva carrera docent, obrint nous mons amb Ofèlia, Antígona, Èdip, Ulisses, Anna Karènina, Madame Bovary, Faust, Frankenstein, Dràcula... La llista de personatges literaris amb què explica els seus autors és àmplia. Es va llicenciar en Filologia Catalana i, amb la voluntat de fer classes, es va doctorar en Filologia Romànica amb una tesi sobre les formes de bogeria a l’edat mitjana que va obtenir el premi extraordinari de doctorat.
Segurament per la seva procedència acadèmica, Borràs és una rara avis al Parlament i al Consell Executiu, on els seus companys de Govern l’han vista obrir alguna de les seves intervencions recitant poesia. És un exemple del seu tracte espontani, que contrasta amb el registre en què funciona sovint la política de sigles. “He vingut a fer un servei i no miro de quin partit és algú: miro si vol treballar i si és persona”, assegura.
Com accedeix a entrar en política algú com ella, que se sent tan a gust en l’àmbit acadèmic, és una qüestió que explica en la frase que Carles Puigdemont li va etzibar quan la va citar a Brussel·les, en plena ela- boració de les candidatures del 21-D: “Laura, et necessito”. A la qual cosa ella, recorda rient, va replicar: “Deus estar desesperat...!”. Però va anar de número cinc a la llista, davant d’Elsa Artadi, cosa que dona una idea del vincle amb l’expresident.
Durant la campanya, el grup d’intel·lectuals independents i independentistes reclutats per Puigdemont al marge del PDECat, com Borràs, o el president Quim Torra, van fer pinya. “Ens dèiem ‘els irreductibles del president’, sobretot Torra, Francesc de Dalmases, Pep Costa (vicepresident primer del Parlament) i jo. També utilitzàvem el concepte de war room (sala de guerra) –recorda–. Vam compartir despatx i vam viure moments intensos, amb les negociacions amb ERC i la CUP per a la investidura, i això ens ha unit molt. Torra és president i jo consellera, però la war
room continua activa”, diu rient. Interessada pel món medieval, va estudiar a fons les llengües romàniques i la seva literatura. “Als trobadors hi ha bogeria amorosa, però també a les novel·les hi havia molts episodis de bogeria”, detalla. Es va centrar en l’anàlisi de manuscrits medievals i va estudiar i va comparar 75 textos literaris amb miniatures de manuscrit. “Quan vaig començar la tesi hi havia un estudi d’un professor amb nou miniatures descobertes i publicades, i jo en vaig filiar i en vaig documentar 450 a la meva tesi, són dos totxos... M’ho vaig passar molt bé”, afegeix. Va començar a estudiar la bogeria cap al segle XI i va acabar amb Orlando
furiós i El Quixot. El seu profund coneixement de l’obra cabdal del castellà la va fer sortir triomfant de la petita trampa que li va parar el grup de Ciutadans al Parlament, quan tots els diputats van exhibir exemplars d’El Quixot per defensar la diversitat cultural. “Era la meva primera pregunta par- lamentària i quan em vaig girar per respondre vaig pensar: ‘Quina imatge més bonica’. Estaven amb el llibre com una arma de confrontació i vaig pensar ‘No enteneu res’. Jo no penso renunciar a El Quixot”, assegura.
Tampoc no ha renunciat a les seves classes de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, que ha impartit també, puntualment, en altres universitats europees i llatinoamericanes i recentment a les aules virtuals de la Universitat Oberta de Catalunya. “Fins ara m’han concedit la compatibilitat, espero mantenir-la”, assenyala. El 2013, quan va ser nomenada directora de la Institució de les Lletres Catalanes –càrrec que va exercir fins al gener del 2018, quan va prendre possessió com a diputada–, va demanar una reducció de docència, que va quedar concentrada al segon quadrimestre, en un màster.
En la seva faceta personal, li agrada la música, de tot tipus. Algunes de les seves òperes preferides són de Mozart, assegura. I llegeix de tot, tots els gèneres, entre els quals molta poesia, i en català, castellà, francès, anglès, italià i portuguès, a més de traduccions. És una lletraferida de soca-rel. “Soc tot terreny i llegeixo molt de pressa, en multisuport, multilingüe i en qualsevol moment del dia i del vespre”, assegura.
Des del 1999 té un grup d’investigació, l’Hermeneia, que estudia la confluència dels estudis literaris amb les tecnologies digitals. És molt activa a les xarxes socials, on penja cada dia fragments d’obres literàries. Als seus llibres, estudis i articles, que es compten per desenes, hi ha també una voluntat divulgadora. I té una altra addicció: la xocolata.
Casada amb un cirurgià d’Igualada des de fa 25 anys, tenen una filla de 18, aficionada a compartir vídeos a la xarxa, amb comentaris de llibres. “És la primera booktuber catalana”, assegura.
“Quan em vaig girar i hi havia els diputats de Cs amb ‘El Quixot’ vaig pensar: ‘Quina imatge més bonica’”, assegura