De la democràcia a la democràcia
Sobre la vida i la mort de la democràcia ja fa força temps que discutim i la seva mort ha estat anunciada gairebé tantes vegades com la mort de Déu o la de l’home. Si els acadèmics gaudissin d’un especial prestigi en matèria de necrologia, tindríem motius seriosos per a la preocupació. Des de fa uns quants anys abunden els llibres que ens adverteixen de la seva extinció: les democràcies s’esllangueixen per culpa dels electors, dels elegits, de les noves tecnologies, per ineficàcia o falta de racionalitat... En l’únic en què discrepen aquests obituaris és en l’explicació forense, però coincideixen a advertir-nos sobre la seva condició mortal.
La democràcia no és immutable i algunes de les seves versions (la democràcia atenesa, l’imperi romà o la república de Venècia) van desaparèixer després d’una llarga vida. No seria poc que els seus beneficiaris fóssim conscients de la fragilitat de la democràcia i penséssim que la història és plena de gent que no va poder imaginar que s’acabaria l’estabilitat de què gaudien. N’hi ha prou amb recordar els anys 30 o 70 a Europa per no ser complaents pensant que hi ha coses que no poden tornar a passar. Si és cert el que afirmava John Adams, el gran lluitador per la independència americana i segon president dels Estats Units, totes les democràcies s’han suïcidat.
A l’hora d’explicar com desapareixen les democràcies, la nostra analogia favorita del desastre són els anys 30. Tots coneixem els paral·lelismes que es teixeixen per fer versemblant aquella comparació, però potser el més inquietant de la situació en què ens trobem és que aquest final de la democràcia podria produir-se d’una manera que no té precedents (Runciman). Incomoda especialment pensar que hi pot haver formes de debilitament i desaparició de les democràcies que no ens resultin familiars, sense precedents en el passat i per tant difícils de prevenir. I si les nostres principals amenaces no fossin res assimilable a les experiències de fallida de la democràcia que recordem amb el feixisme o el comunisme, sinó altres formes inèdites i subtils de degradació? No estem davant una segona onada de prefeixisme; les nostres societats estan més desenvolupades i són més interdependents. Pensar en termes de reincidència implica donar per fet que en la història hi ha massa continuïtat i que els errors són una repetició. Si els paisatges històrics canvien realment, llavors caldrà pensar que les nostres principals amenaces no són anticipables a partir de l’experiència històrica. Si hi ha innovació democràtica cal suposar que les regressions democràtiques també adoptaran formes insòlites. Apliquem solucions del passat als problemes actuals perquè pensem que aquells problemes, al capdavall, no són tan actuals, sinó tan sols versions del que ja coneixem. Necessitem un altre marc de referència per a les solucions, per descomptat, però sobretot per identificar els problemes.
El primer que cal tornar a pensar és la manera com es degraden les democràcies. Tendim a pensar que les democràcies moren en mans de persones armades.
Ara bé, igual que el poder, tampoc la violència política no és el que era, per la qual cosa cal pensar fora del marc mental del cop d’Estat o la insurrecció, i més en termes d’inadaptació, ineficiència, degradació o desequilibri. Més que complots contra la democràcia, el que hi ha és feblesa política, falta de confiança i negativisme dels electors, oportunisme dels agents polítics o desplaçament dels centres de decisió cap a llocs no controlables democràticament. En comptes de manipulació expressa, estem construint un món on hi ha un combat més subtil i banal per atreure l’atenció; on l’activisme polític adopta la forma del voyeurisme; on és difícil discernir l’opinió autònoma de l’automatisme d’opinar. Els personatges que amenacen la nostra vida democràtica són menys uns colpistes que uns oportunistes; la seva traça no consisteix tant a aconseguir el poder dur com a aconseguir atreure el màxim d’atenció. En això, Donald Trump és el gran campió de la banalització política.
La idea d’una conspiració intencional i violenta no és un bon punt de partida, com tampoc dividir el món polític entre herois i malvats, perquè la nostra decepció democràtica té molt a veure, d’una banda, amb la dificultat de les coses, amb la perplexitat davant situacions inèdites i que no estem capacitats per processar tanta complexitat; d’altra banda, tot seria més senzill si poguéssim distingir amb absoluta nitidesa entre innocents i culpables (i, de passada, situar-nos en el costat correcte), però en la situació que lamentem hi ha molts paranys en què nosaltres mateixos (electors, consumidors, accionistes, ciutadans que opinen i parlen entre si) hem caigut i cessions que hem anat permetent.
Els personatges que amenacen la nostra vida democràtica són menys uns colpistes que uns oportunistes